viernes, 16 de marzo de 2012


BERLIN
EL REFLEX DE LA HISTÒRIA

  
Text i fotografies Miquel Àngel Diez i Besora



TheHangingBook.com 2009

Primera edició, octubre del 2009
© l’autor, 2009
La propietat d’aquesta publicació és de TheHangingBook.com
C/ Paredes 17 pral. 1era 08003 Barcelona



Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com



INTRODUCCIÓ

Brandenburg és una immensa planúria producte de les tensions de la fi de l’era glacial. Generosament regada per cabalosos rius i grans llacs les terres foren habitades des de l’Alta Edat Mitjana per poblacions eslaves. En un d’aquests assentaments es formaren les ciutats veïnes de Cöln i Berlin, separades per un riu. D’ençà del segle XVI aquella petita ciutat bicèfala integrada a la lliga hanseàtica, començà a agafar embranzida al ser pressa com a residència pels marcgraves (comptes de la marca ) de Brandenburg. El comptat complia les funcions de Marca, a fi de contenir les incursions paganes a l’est de l’imperi germànic. Aquell parell de petites ciutats, que acabaren fusionant-se sota el nom de Berlin, rodejada d’atapeïts boscos plens d’ossos, estava cridada a convertir-se en una de les urbs més colossals de la humanitat.
La unió dels destins d’aquesta ciutat amb la dinastia dels Hohenzollern va ser quelcom imposat per la força al segle XVI. Els consellers de l’època d’aquelles ciutats germanes separades pel riu Spree, Cölln i Berlin, volgueren mantenir les seves llibertats burgeses impedint la construcció del castell dels comtes al ben mig de la ciutat. És així que provaren d’inundar el solar on s’estava aixecant la fortificació. La resposta del rei va ser cruel. L’àliga dinàstica s’imposava al l’ós, símbol ciutadà de Berlin. Segles a venir, amb la revolució burgesa de 1848, els berlinesos tornarien a intentar desempallegar-se de la dinastia prussiana, cosa que aconseguiren després de la I Guerra mundial.
Les terres comandades pels prínceps prussians, i Berlin al seu capdavant, despertaren del malson de la Guerra dels 30 anys (1618-1648) amb forces renovades. En aquest renàixer fou molt encertat, sobretot per recuperar-se demogràficament, la política dels monarques de convidar a colons a que s’establissin a les seves terres. Els hereus a la corona es casaven i es formaven a l’avançada Holanda portant a l’aïllada i incultivada Brandemburg coneixements hidrogràfics, enginyeria, tecnologia, draperia, arts i oficis infradesenvolupats en aquestes contrades. Amb l’entrada del Segle XVIII Prússia ja tenia la categoria de Regne i els seus monarques, oscil•lant entre militarisme i Il•lustració, embelliren i ennobliren la capital del regne.
La revolució industrial arribà a aquestes terres amb una mica de retard. Encara que quan ho feu es desenvolupà d’una manera explosiva. La unificació alemanya, sota l’ègida dels reis prussians, fou la plataforma per a l’enlairament del que en poques dècades seria una gran potència industrial. A l’era de Bismarck Berlin experimentà la multiplicació de tallers i factories metal•lúrgiques. L’estatus de capital de II Reich també fou clau en l’establiment d’un important sector financer. Tot plegat feu alhora que Berlin es convertís en un gran centre comercial i de serveis. En pocs anys, situats ja al tombant del segle XIX, Berlin havia multiplicat la seva població per dos, sobrepassant la xifra dels dos milions d’habitants. Una atapeïda xarxa de transports públics començava a desplegar-se per donar fluïdesa al moviment de les masses.
Pel•lícules mudes com “Berlin, Alexander Platz” o les imatges que ens podem imaginar dels bojos anys 20, ens aproximen a aquella realitat metropolitana tan de sobte conformada. Evitem la denominació Belle Epoche ja que la sencera Alemanya es trobava en aquella època en una terrible crisi econòmica, conseqüència de les reparacions de guerra i d’una galopant inflació. Pintors expressionistes i de la Nova Objectivitat com Ernst Ludwig Kirchner, Karl Schmidt-Rottluff, Max Pechstein o Georg Grosz ens aproximen a aquella realitat social. Una nova manera d’entendre la vida, urbanitzada, amb les seves llums i les seves pors prenia forma. En donen testimoni pel•lícules de l’època Expressionista com Metropolis i el Doctor Mabuse de Fritz Lang o el Gabinet del Doctor Galigari de Robert Wiene. Paral•lelament la ciutat, que des de feia 75 anys havia sortit de les seves muralles, aixecava edificis expressionistes com l’editorial Ullstein i la torre d’administració de la metal•lúrgia Borsig.



El proletariat, tan ben retratat en la seva alienació a Metrópolis, vivia en condicions paupèrrimes. Es diu que Berlin llavors era la més gran “Mietkaserne” (casernes de lloguer) del món. Pisos sobreocupats, una successió de blocs juxtaposats, progressivament més i més amagats del carrer, separats per patis a on amb prou feines arribava el sol, l’inhumà procedir del raonament especulatiu dels constructors, era l’estat de l’habitatge en aquells feliços anys 20. Aquesta situació insostenible, entre altres factors, animà les ànsies revolucionaries de la classe treballadora berlinesa de barris com Wedding, Schöneberg i Friederichshain. Les llistes dels partits comunistes i socialdemòcrates foren sempre les més votades a Berlin.


Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com



Si bé la república de Weimar i les noves fórmules de l’arquitectura moderna de la Bauhaus pogueren alleugerir en certa mesura la precària situació de l’habitatge, serien les conseqüències de la guerra les que vindrien a liquidar el problema. Comptin els soldats morts de la Wehrmacht als diferents fronts de la II Guerra Mundial, afegeixin als jueus-berlinesos exterminats pel regim nazi (així com prèviament comunistes, socialdemòcrates i tot tipus d’opositor), sumint-li els 50.000 orfes de la pluja de bombes britànico-americana i els 45.000 alemanys caiguts en la definitiva Batalla de Berlin. A l’hora cero, després de la capitulació sense condicions de l’Alt Comandament Alemany, la ciutat (amb un centre gairebé en runes) deixava poc marge per a l’optimisme. Això provocà que molts berlinesos decidissin emigrar a altres ciutats alemanyes de l’oest menys malmeses per la guerra.
Degut a les destrosses de la guerra molts barris presentaven un panorama de dents foradades. Tan sols les parets testimoniaven el que un dia foren edificis amb teulades i diferents pisos. La mancança d’habitatges continuava sent un urgent problema però la ciutat s’havia demogràficament buidat. En els primers anys de la dècada dels 50 una decidida política de construcció de noves vivendes a ambdós sectors acabaria per revertir l’endèmic problema de l’habitatge a Berlin. La sempre persistent especulació reactivaria la set de vivendes i el sorgiment d’un molt actiu i polititzat moviment squater al final dels anys 70.
Ara, propietaris i llogaters viuen en amplies habitacions. Pels carrers i avingudes tan grans com a autopistes, a certes hores amb prou feines passeja ni una ànima. Els generosos parks i boscos al mig de la ciutat, ja planejats al 1862 amb el Plà Hobrecht, reforcen encara més aquest caràcter urbanísticament obert de la ciutat. La configuració física de la ciutat i la baixa densitat poblacional tenen molt a veure amb l’esperit tolerant dels berlinesos. En una ciutat tranquil•la on el veí sempre està lluny o simplement no existeix, sembla fàcil fer i deixar fer. Les formes de lleure, el ritme de la ciutat, el baix grau d’ocupació laboral, tot ve a contribuir al caràcter obert, socialment, de la ciutat.



EL RITME DE LA VIDA
Bicicletes & Metro

Diguem com et transportes i et diré com ets. Cada dia, uns 4 milions de berlinesos surten del seu cau per dirigir-se a la feina, a l’escola, a la universitat, als parcs o a les botigues. Com ho fan, com es desplacen en la seva majoria els habitants d’aquesta ciutat? Paral•lelament a l’ús massiu del metro des de finals del segle XIX es va anar popularitzant entre la població berlinesa l’ús de la bicicleta. La grandària de l’urbs, la seva orografia pràcticament exempta de promontoris, els limitats medis econòmics de la majoria del seus ciutadans, l’esperit verd que professen aquests, són algunes de les raons que fan de la bici un medi tan popular a Berlin.
Com una plataforma, la ciutat s’eleva lleugerament de sud a nord. És un pla tan sols interromput per petits turons nascuts de les runes acumulades de la postguerra, recobertes ara per frondosa vegetació. Les inacabables avingudes, àmplies i obertes al cel, són fàcilment transitables pel més econòmic i ecològic dels mitjans de transport, la bicicleta. Cap distància, entre casa i la feina, entre dos llocs d’interès a visitar, entre el punt de partida i el de destinació, crida a caminar. És així com entre aquesta població de butxaques escurades un exèrcit de bicicletes deambula amunt i avall de dia i nit.
Discorre paral•lel als carrers per on circulen els cotxes, els homes caminen i a voltes llisquen metro i tramvia, les vies per les bicicletes. Per tot arreu es veuen aparcaments per a aquests vehicles: al llarg del carrer cada pocs metres, a les estacions de metro, als patis de les cases; ubiqües les bicis, un abundant parc mòbil resta i dorm. I en moviment en les grans vies de circumval•lació interior es formen autèntiques cues de ciclistes, sempre respectant els semàfors. A l’estiu és un plaent exercici el desplaçar-se en bici. L’esforç i el temps emprat en assolir la destinació paga la pena quan al davant has tingut una dolça lenta llebre. La bellesa en moviment és la cadència d’unes natges que d’esquerra a dreta t’empenyen a tirar endavant mentre la teva vista es deleix amb una rossa cabellera que desemboca en una cintura emmarcada per un top i una cinta d’unes tangues.
Els berlinesos són gent acostumada als grans espais. Carrers d’amplades generoses i avingudes com autopistes corroboren aquesta afirmació. Amb l’explosió demogràfica de l’era industrial, l’amplitud urbana traspassà la superfície tot reproduint-se sota terra. S’apareixen estacions de metro que semblen salons, subjectats per discretes columnes de ferro. L’espai subterrani es dilata encara més amb la ceràmica vidriada que recobreix les parets de les estacions de metro. Aquesta amplitud dóna peu a que estigui establerta una rica oferta comercial subterrània, on destaquen les fleques i els quioscos.


Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com



La xarxa de transports públics batega en diferents plans. I es que per damunt dels nivells inferiors i superficials, discorre alçada un altre sistema arterial. S-Bahn, Ring, el mateix metro anomenat U (per undergrund) circula elevat en molts trams sobre un viaducte. Pilars i arcs d’acer de diferents tipologies sustenten aquesta quilomètrica via fèrria que en cada parada s’eixampla, es protegeix amb una gran coberta també d’acer, com una casa entre les copes dels arbres, amb generoses andanes, alguna que altra botigueta. Tot es disposa per facilitar el fluir de les persones. A les estacions no existeixen les barreres. Els controls són arbitraris i són a dins dels vagons, portats a terme per personal subcontractat que van a comissió. Com autèntics secretes, et poden demanar el tiquet en qualsevol moment.



Els usuaris d’aquest servei, el de transport públic metropolità (que integra els diferents tipus com el tram i l’autobús) demostren el seu enginy i solidaritat. Per a l’economia local el preu del tiquet, 2,10 € al 2009, és prou elevat. Aquest té una validesa de dues hores. Així que si el propietari d’un títol ja se’n va del metro i el títol encara té validesa per 1 hora o més, doncs ho dóna a una gent que es dedica a la revenda. Es així que per 1 €, la meitat del preu oficial, pots obtenir un bitllet de metro. Malgrat que hi ha revenedors deshonestos que revenen títols ja passats, el sistema funciona prou bé. La voluntat popular d’optimitzar els recursos i els estalvis a donat a llum a aquesta xarxa d’autoajuda de l’economia submergida.
El trajecte en metro d’una punta a l’altre de la ciutat pot durar al voltant d’una hora. Com en un parc aquàtic, t’elevaràs de la superfície, per veure la ciutat als teus peus. Sense adornar-te’n, seguint el trajecte, et tornaràs a endinsar, contemplant en cada estació un subtil sentit artístic dins un espai tan funcional. Conseqüència de les diferents etapes constructives de la xarxa de metro (1896-1913; 1923-1930; 1933-1945) les instal•lacions presenten tres o quatre tipologies constructives i estilístiques bàsiques. Després, cadascuna d’aquestes ombrívoles places subterrànies ofereix la seva variació del patró general de l’època, conjuminant una estètica homogènia amb la particularitat de cada estació. S’aprecia unitat en la diversitat, des de les primeres estacions ja centenàries fins a les últimes intervencions, passant per les diferents reconstruccions posteriors a la guerra i a la caiguda del mur.
Apart de funcional, el metro de Berlin és discretament bell. És la senzillesa de jugar amb pocs elements: grans plans de ceràmica vidriada; espais sense obstacles tan sols trencats per pilars d’acer, pintats de vermell generalment, amb un posat clàssic; els marcs i la tipografia que anuncia el nom de l’estació... Panells publicitaris i alguna que altre exposició fotogràfica acaben de vestir, amanint de gràcia i personalitat aquest món subterrani i elevat. Esperant els dos o vuit minuts que triga a venir cada comboi hom respira, i la vista vola durant el viatge. Una agradable activitat és un gir pel metro de Berlin, tot contemplant aquest art constructiu sense pretensions al servei del ciutadà.



LES ESTACIONS DE L’ANY

Al sobrevolar Berlin un s’adona del verdader caràcter natural d’aquesta ciutat, un hàbitat urbà enmig d’un bosc trencat. Arbres més alts que els blocs de pisos, fulles daurades que cobreixen com una catifa els carrers a la tardor, matolls que creixen salvatges en qualsevol racó, una ciutat que creix i muta en funció de les estacions de l’any. Els til•lers predominen en un barri, amb els seus tons avainillats i les fulles en forma de cor. Altres barris es pinten del verd fosc del roure i imprimeixen al paviment les formes lobulades de les fulles caduques amb el sol minvant. Roig intens, groc, vermell, humus multicolor batega al terra que trepitgen els berlinesos.

Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com 


Sembla com si arbres i edificis establissin una constant pugna pel protagonisme en aquest vast espai banyat pel riu Spree. Amb la primavera desperten els arbres i comencen tímidament els brots a manifestar-se. A la gespa remullada neixen efímeres flors de vius colors. En alçada, després d’un llarg hivern visualment obert, els arbres comencen a guanyar terreny en el camp òptic del vianant que contempla edificis i construccions. Ja a les primeries de l’estiu les copes dels arbres comencen a crear entre elles verdaderes pantalles de formós verdor, amagant els blocs de pisos arrenglerats. Aquests es fan enrere davant l’ímpetu de la naturalesa.



És ben present, el tronc, en busca del cel, per davant, per darrera, als patis, per tots els flancs... Fins que a l’octubre els blocs de totxana, les regulars finestres, els balcons, comencen a bufar. Aconsegueixen amb l’ajuda del fred paralitzador deslliurar-se de les verdes cortines que tapen la bellesa de les façanes. És llavors, en la curta tardor d’aquestes latituds, quan naturalesa i obra alçada estableixen una relació d’igualtat. És tan sols un mes el que dura aquesta cohabitació. Amb els primers freds els arbres semblen minvar i com esquelets obren la visió d’amplis corredors edilicis que via lliure, mostraran el seu esplendor clàssic, solemne prussià, historicista, jugendstile, modern, internacional, trist formigonat, postmodern, o bé tot barrejat. Apareixen carrers alts, acanalats, puntejats per uns ennegrits escuradents emmudits pel fred, esperant el seu torn al cíclic esdevenidor.



KUNSTROPOLIS

Hi ha entre els habitants d’aquesta ciutat un índex sorprenentment alt de gent dotada i avesada en l’art. Amb escreix l’oferta supera la demanda. És així com la majoria dels artistes viuen en sobirana humilitat, reinterpretant la bohèmia en temps digitals. Cert que pel barri de Mitte i en algun altre barri hom pot visitar galeries on els quadres estan reservats per a les butxaques més acomodades. És clar que Berlin ha esdevingut un aparador de prestigi per qualsevol artista que vulgui fer carrera. Però la veritable vena artística de Berlin es troba en qualsevol recó, en milers de vivendes, lluny de la influència del diner.

Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com 


La façana d’una casa pintada amb un enorme grafiti, una altra tacada de les explosions de globus de color, un lavabo decorat amb sabates, la més humil de les cafeteries embellida amb quadres a l’oli, murs amb diferents capes de grafitis juxtaposats, personatges creats en els llocs més inaccessibles, transport d’andròmines reciclades, preuat botí del més jove i vell dels tocats per l’art, aspectes del batejar quotidià de Berlin, hiperactiva en els menesters de l’Art. Aquesta vitalitat ha portat a Berlin a convertir-se en la capital mundial de l’art.
El mur ja s’ha fet famós com a icona de l’art espontani de carrer, carregat d’un missatge latent, contestatari, que malgrat el pas dels anys perdura en el temps. El que queda del mur, que abans s’estenia per 160 kilòmetres, és tan sols la punta d’un iceberg del que s’ha anat desenvolupant abans i després de la caiguda del teló d’acer. El que generà la sui-generis societat local va produir un efecte crida. Amb el pas dels anys Berlin s’ha convertit en la meca de l’artista, tan amateur com professional, un lloc on aprendre i on inspirar-se.
I que hi ha aquí susceptible i valuós per a ésser absorbit? La voluntat d’expressar-se sense obtenir res a canvi. No és aquest l’instint primari el que un artista ha de tenir? Salaris poc engrescadors, poca oferta laboral, la nul•la predisposició dels artistes a treballar, fa que aquests visquin en condicions ben humils. La pobresa material dels artistes i l’herència del dadaisme ha propiciat la cultura del reciclatge. Qualsevol superfície, cartró, tauló o moble és un bon objecte per ser transformat en una obra d’art. La majoria de les manifestacions artístiques es fan literalment per amor a l’art. Performances, projeccions, instal•lacions, dansa i en ocasions tot plegat alhora, en locals més o menys atrotinats, són possibles gràcies a la col•laboració desinteressada del gran exèrcit d’artistes no consagrats que atresora Berlin.
Paral•lel a aquest art instintiu, lluitador i pobre, en una altra esfera discorre l’art institucionalitzat. Aquí hem de parlar de les galeries d’art en els barris més aburgesats que donen a conèixer l’obra de pintors, escultors i altres creadors ben remunerats. I entre aquests dos mons amb pocs ponts de comunicació, es troba una de les ofertes museístiques mes valuoses del món. Com Berlin va atresorar les riqueses que milions de turistes i locals visiten cada any?
Les exigències de la Il•lustració va empènyer als reis prussians a fer-se amb obres d’art de les èpoques i països més valorats. La Itàlia renaixentista i del clarobscur, la França acadèmica i el paisatgisme dels Països Baixos dels segles XVI i XVII van ser les eleccions més preuades per la reialesa d’aquestes contrades orientals. Fer-se amb un patrimoni occidental suposava per a aquella monarquia apropar-se al centre d’Europa. Al primer terç del segle XIX el país va ser molt prolífic en obres romàntiques i en neoclassicisme, adreçades les primeres a la burgesia i les segones a l’aristocràcia. Amb unes elits culturitzades i una burgesia consumidora de bens artístics, les col•leccions reials van començar a transformar-se en museus.

Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com 


Herència d'aquell primigeni projecte il.lustrat és l'establiment al llarg del S. XIX d'una sèrie de museus aplegats com si d'una acròpolis es tractes, en un illot (Museum Insel) just al centre de la ciutat, a la senyorial avinguda Unter den Linden. Tot vestit de classicisme, en un predominant auster ordre dòric que evolucionà fins a un més pompós corinti, al llarg del S. XIX i principis del S. XX es va anar bastint el que avui es coneix com a Museum Insel (patrimoni de la Humanitat).
L’elecció del classicisme com a continent i part important del contingut obeeix a la voluntat de la monarquia prussiana de dotar-se d’unes arrels llatines que mai havia tingut, alhora que comunicant valors d’un poder garant d’un sòlid ordre polític i social. Un segon gran impuls que es sumà a aquesta despesa inicial de la cancelleria va tenir lloc des de la segona meitat dels segle XIX.
A l'era de Bismarck, ja amb Berlín como a capital del Reich, la ciutat va veure com el seu patrimoni s'engreixava amb grans tresors arqueològics. La indagació sobre l’ascens i decadència de les grans civilitzacions i la condició de potència colonial feren posible recollir grans botins. Alemanya va participar en la rapinya de bens arqueològics de Babilònia, Egipte, Turquia... La millor mostra d'escultura hel•lènica, l'altar de Pérgam, la mítica entrada a Babilònia, la porta d'Hishtar, estan a Berlín. Per entendre l’escultura hel•lenística, per sentir l’esglai de caminar per la porta d’entrada a la mítica Babilònia, per veure la sofisticada eterna Nefertiti, a on hom ha de viatjar? A Berlin, i visitar el museu egipci i el Pergamon Museum. Tenint a la capital del Reich aquests testimonis de civilitzacions antigues, per comparació el règim es postulava per a l’eternitat.
Els nazis, ja se sap amb allò de l’art degenerat, van avortar la normal evolució de l’art a les primeries dels anys 30. Però de la crema es van salvar moltes obres. Després de l’escarni públic en exposicions on es denigrava estils com el fauvisme, el cubisme, l’expressionisme o l’abstracció, les obres van anar a parar a magatzems com el que es trobava en un palau a Pankow, Berlin. Una dècada després de la presa del poder per part dels nazis, començaren a caure severament les bombes sobre Berlin. Un programa de salvament de patrimoni artístic evità la destrucció i crema d’obres d’incalculable valor. Amb l’ocupació soviètica de la major part de Berlin, molts quadres van ser presos com a botí de guerra per l’exèrcit alliberador. Amb el temps i la fundació de la RDA, la major part d’aquests tresors artístics van ser retornats a Berlin.
Va ser l’establiment de dos Berlins, el comunista i el capitalista el que va propiciar unes condicions òptimes per a la competència i l’enriquiment de l’oferta museística. Les àrees controlades per França, Gran Bretanya i els Estats Units van veure’s al 1961, amb la construcció del Mur, orfes d’oferta museística. El Museum Insel es troba al barri de Mitte, llavors sota control soviètic. La voluntat del Berlin capitalista de dotar-se d’un aparador artístic a l’altura del Museum Insel va propiciar el naixement del Kultur Forum. Allà es troben la Gemaldegalerie (pinacoteca), la Neuenational Galerie (d’exhibicions temporals), palaus de l’art de tots els temps amb una dedicació especial per a la producció germana.



Just a tocar del mur, el Kultur Forum venia a dir a l’altra banda del teló d’acer: - “no ens ho heu pres tot! Nosaltres també en tenim de joies a ensenyar”. El que llavors va ser considerat com una fragmentació del patrimoni artístic, és avui estimat com a incalculable profitosa variada oferta museística.

Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com 


Meravelles com “l’Amor victoriós” de Caravaggio, les vistes venecianes de Canaletto, l’íntima atmosfera de Rembrant, els intensos retrats d’Albert Dürer i Thomas Holbein, les boges i surrealistes histories de “proverbis flamencs” de Pieter Brueghel, la llum espectral d’una torxa a “les lamentacions d’Irene davant St. Sebastià” per Georges de La Tour, pengen ben abrigades del bullici urbà en sòbries estances d’un marró incandescent. Tot gira entorn a un saló distribuïdor d’immaculada blancor, extens i sense fronteres aparents, a penes destorbat per unes tímides columnes prismàtiques que s’obren com palmeres obrint les voltes amb òculs per on entra la llum zenital.
A pocs metres d’aquestes dependències s’aixeca poderós i un xic intimidador un gegantí i transparent cofre arquitectònic de Mies Van der Rohe. Aquest edifici, sincer, de constructiva puresa, nítid, on l’acer i el vidre prenen tot el protagonisme, ha exercit de model d’arquitectes fins als nostres dies. La imponent planta visible amaga el seu contrapunt sota terra, on una successió de sales dona cabuda a grans exposicions. La “Neue Nationalgalerie” compta amb generosos pressupostos que han fet possible exhibir l'incalculable col•lecció d'Art Modern del Metropolitan de New York, o més recentment les lluents figures d'eteri acer de Jeff Koons.
Salta un de la sobrietat funcionalista a la pètria i pomposa serenitat clàssica del que s’estén a la vora del riu i entre els til•lers. Allà, dins d’una inversemblant acròpolis trencada per les bombes, encara bateguen hieràtics egipcis, portadors encara de l’ànima de l’escriba, del sacerdot, del mico de companyia. L’entera societat egípcia es troba dins les vitrines, entre les quals, en un lloc destacat s’alça altiva, misteriosa, seductora, estimada per mil mirades, la reina Nefertiti.
Encara lluiten en un altre indret ben proper els deus grecs contra els gegants. Totes les contorsions, el pathos, el cànon escultural encara avui en dia dominant està en una mitja hectàrea de Berlin, un tros de l’Àsia Menor que abandonà la oblidada Pèrgam per recalar a la vora del riu Spree. Roma, Babilònia, cultures i civilitzacions de tot el globus tenien cabuda a la capital d’una nació imperial, que buscava referents, que volia instruir al món. En aquest, el Museu de Pèrgam, s’accedeix per un pont que creua un ramal del riu. Protegit per dos temples bessons d’ordre colossal i de prominent frontó, s’entra en una esplanada on al fons s’alça discreta una imponent austera façana, plana, de totxana. La xocant i innovadora solució arquitectònica d’Alfred Messel passa desapercebuda, cedint tot el protagonisme a la gigantomàquia que atroç es desplega a l’interior.
A pocs metres trobem la “Alte National Galerie”. Una prominent escalinata coronada per una pomposa estàtua eqüestre de Friederich Wilhelm IV salva l’enorme sòcol sobre el que s’aixeca un gran temple romà imperial. La magnificent representació en bronze del kàiser ja ens informa de que el museisme de l’època era una manera de legitimar la monarquia. O potser hauríem de dir que els Hohenzollern (la casa reial) s’apropiaven de tot; ja que la majoria dels fons van ser cedits per un banquer. Traspassant el solemne petri bloc, ens dona la benvinguda un conjunt de delicades estàtues. És el camí al Neoclassicisme, quan el fred marbre pren vida, Thorwaldsen, Johann Gottfried Schadow, dos princeses adolescents en tendre marbre cisellat, polit fins a la transparència, una juganera adolescència que perdura fins avui.
Obscurs paisatges de Caspar David Friederich, d’homes sota la llum de la lluna, petits davant la immensitat mística de la naturalesa, una claredat que il•lumina personatges anònims, alliberats pel pintor de les servituds de la civilització, paisatges de tardor, paisatges interiors, d’una època en que unes ments sensibles escolliren viure en una eterna tardor. D’un caire ben diferent, més descriptiu, en l’òrbita del realisme, es troben les obres d’Adolph von Menzel. Són una finestra oberta a les costums de l’època, en tots els estrats, des de les capes més humils fins a escenes cortesanes, la vanitat dels reis prussians. Qui busqui representacions d’altres mons, “l’illa dels morts” d’Arnold Böcklin.
Inabastable deu artístic raja des de fa dècades per les mil fonts de delir estètic que és Berlin. Apart dels comentats Altes Museum, Pergamon Museum i la Alte Nationalgalerie, el Bode Museum que de fora és una estampa i el Neues Museum, tot just recuperat de l’oblit, completen l’Illa dels Museus. Aquesta cèl•lula museística és l’acròpolis d’una kunstròpolis que per tota la seva geografia té repartits altres exquisits temples de les belles i més modernes arts. En un lloc o un altre totes les sensibilitats trobaran el seu mestre, l’endoll per il•luminar l’esperit d’un.
Kunst, és el nom que rep l'art en la llengua alemanya. I a Berlín la paraula que s'escolta i es llegeix més sovint ja no és Verboten (prohibit) o kartofel (patata) sinó Kunst. Passats 20 anys des de la reunificació alemanya i la restitució de la capitalitat política de Berlín, aquesta metròpolis torna a brillar. Els ministeris, parlaments i ambaixades sens dubte han tingut bona culpa en el renéixer berlinès. Però el que realment ha projectat Berlín i la fa especial és el viu moviment artístic internacional que fins al dia d'avui no para de créixer. Roma, Paris, New York, Berlín, és aquesta la línea de successió fins al dia d'avui en el tron de les Belles Arts.
Però perquè Berlin? Que és el que possibilità que a principi dels 90 aquesta ciutat visqués un boom artístic del qual ara es recullen els fruits? Hauríem de retrocedir al S. XVII, finalitzada la Guerra dels 30 anys. Llavors el marcgrav de Brandemburg començà a guanyar pes polític a les latituds nord-orientals del que llavors era el Sacre Imperi Romà Germànic. A principis del S.XVIII aquells prínceps electors ja s'intitulaven reis de Prússia. Una bona política immigratòria (hugonots i jueus vienesos a finals del S. XVII, bohemis al 1737), juntament amb la militarització i organització funcionarial de l'Estat, ajudarien a consolidar la posició de Prússia dins l'espai alemany.
La voluntat de la dinastia dels Hohenzollern de dotar de dignitat a la capital del regne, Berlín, conduí als monarques a enriquir les seves col•leccions d'art. La fundació de l'Acadèmia de les Arts (Academie der Kunst) en el 1696 fou llavors l'instrument per a la formació de nous artistes. La “Academie der Kunst“, que té la seva seu just a tocar de la Porta de Brandemburg, juga encara avui en l'actualitat un important paper en la promoció de les diferents manifestacions artístiques. L’altre punt d’inflexió vingué de la mà de la unificació alemanya. En el que es coneix com a “Gründung Zeit”, Berlin experimentà un boom demogràfic, econòmic, una enorme sotragada cultural.
La metròpoli fin-de-siecle s'incorpora a la moda modernista (Jugend stile) amb un tall auster i rectilini. Una ciutat que aixeca quilòmetres de vies fèrries i grans fàbriques possibilitarà el naixement d'escoles arquitectòniques que defineixen nous estils com la "Nova Objectivitat" i la "Bauhaus", ja en els anys 20. L'alta i mitjana burgesia demanda igualment bens artístics.
Recollint les ensenyances de les primeres avantguardes de París i d'exposicions que tenen lloc a Berlín (a destacar l'impacte d'una exhibició de Edward Munch) arrela a la ciutat l'Expressionisme. El grup "Die Brucke" dóna resposta col•legiada a la promoció i defensa de l'obra dels expressionistes residents a Berlín. La importància econòmica de Berlín, el magnetisme de la seva oferta lúdica en els anys 20, atrau a la capital a cada vegada més artistes de l'àmbit germànic i eslau. Es així com l'Expressionisme s'enriqueix amb el Constructivisme soviètic, el Futurisme, l’Abstracció. El Dada salta de Zurich a Berlín fent d'aquesta una abanderada de l'art més iconoclasta. La bogeria, la pobresa, la vitalitat de la gran urbs és un continu estímul per a creadors com Georg Groz, Oskar Kokotschka, Max Beckmann, August Macke, Franz Marc, Kandinsky, Emil Nolde, Ludwig Kirchner, Max Pechstein i tants d'altres.
I tocaren les campanes del crack borsari del 29, una inflació galopant i la solució demagògica nazionalsocialista. Allò significà la fi d'aquell ric i agitat “mileu” on confluïen nord, sud, est i oest, l'idealisme revolucionari, la voluntat crítica d'un temps convuls. Mentre es cremaven llibres esquerrans i es feien exposicions d'art degenerat, una aberració megalòmana anomenada Germania destinada a ser la nova Roma es planejava per substituir a Berlín. En pocs anys des de 1933, la ciutat de Rosa Luxemburg, de llarg currículum de barricades i revolucions frustrades, llar de 150.000 jueus alemanys, havia estat anul•lada, nazificada. En 12 anys es destruïren barris sencers, s'esborraren del mapa set cementiris, amb l'objectiu de construir un eix monumental, una creu de set per quatre quilòmetres, plena de gegantins edificis. Una immensa cúpula de ranci classicisme estava predestinada a dominar el cel urbà, per fer més petit a l'home. La derrota nazi, l'ocupació de Berlín pels aliats, posà fi a aquell deliri urbanístic.
Quan deixaren de ploure bombes sobre Berlín, un cop s’acabà amb el malson totalitari, Berlín va renéixer com un rara Ave Fènix lenta en aixecar el vol. Ho feu però dividida i donant-se l’esquena. A la zona soviètica restava l’immens barri conegut com Mitte. Albergava doncs la RDA la major riquesa monumental y museística (especialment el Museum Insel). El Berlín oest per no quedar-se enrere va saber aixecar un complex cultural-artístic que pogués competir amb el patrimoni museístic i arquitectònic de la zona comunista. Amb el "Kultur Forum" (Filharmònica, Gemäldegalerie, Neue Nationalgalerie) la zona controlada pels EUA superava el seu complex d’inferioritat artístico-cultural respecte a l’Est. Al seu torn, el Berlín roig va sorprendre al món amb la brillant arquitectura de la torre de televisió. Potser fou aquell temps, a finals dels 60 i principis dels 70, quan l’Est va viure el seu moment més dolç, d’optimisme i confiança en un futur pròsper.



Aqueixa modernitat, que superava l’encarcarat stalinisme, s’aprecia perfectament a l’avinguda Karl-Marx-Alle. Allà, entre mastodòntics blocs d’estil pastís de boda, apareixen lleugers i elegants uns edificis cúbics, mínims, oberts al carrer, sincers, conformats per escarits pilars d’acer que cedeixen el protagonisme a la llum, a l’espai, mitjançant amplis plans de vidre. Però aquest triomf de progrés de la SED (Sozialistische Einheit Partei / el partit comunista de la RDA) quedà circumscrit al camp de l’arquitectura. Altres manifestacions artístiques com la pintura i l’escultura patiren l’estancament producte del dirigisme. L’art sense crítica es marceix, convertint-se en anacrònic o simplement decoratiu. A mitjans dels anys vuitanta encara s’inauguraven al centre de Berlín monuments del més pur socialisme real. Potser el més graciós sigui la parella d’un Marx assegut i un Engels dempeus, com dos avis contemplant la seva obra.

Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com 


A l’altra banda del mur, assolit un punt de benestar i consumisme, la crítica fou possible. L’afany d’una joventut inconformista que lluità per més democràcia, més vivenda i el respecte als drets humans a tot el món, va concebre un nou esperit. En l’activisme gestat a les universitats, a la primavera dels ideals, l’Art podia jugar un paper central.
Joseph Beuys a finals dels 60 i principis dels 70 fou una figura clau, un messies, en l’explosió d’una nova concepció i funció reservada a l’art. La utilització de materials pobres, la força del concepte superant les limitacions de quadre i escultura prosperaren en els ambients progressistes de l’Alemanya Occidental. Qui de petit fou allistat a les joventuts hitlerianes diria d’adult com a mestre als seus alumnes: "La revolució som nosaltres". Aquesta actitud s’ha mantingut fins als postres dies, empesa pel moviment ocupa i la caiguda del Mur, en que Berlín experimentà una eclosió de manifestacions artístiques. En molts recons de la ciutat s’ocuparen espais, antigues fàbriques que ràpidament foren convertides en tallers i espais lúdics autogestionats. Tacheles, RAW Tempels són dos bons exemples d’aquest moviment.
Darrera el teló d’acer, fins a la descomposició del bloc comunista, a l’esperit crític li fou més difícil manifestar-se. A les escoles d’art la formació era estrictament acadèmica. Els gustos del sistema deixaven poc marge a carreres artístiques creatives que plantegessin superar el socialisme real. Si un volia exposar, donar classes, guanyar-se la vida amb els seus dots artístics, s’imposava combregar amb els gustos del Partit. En el museu de l’Art de la RDA, a l’Spandauer Strasse (carrer), es mostren algunes de les obres dels artistes d’aquell extingit Estat. Estan representats tant els oficials com els llavors artistes marginats. La temàtica fabril, el treball col•lectiu en explotacions mineres, en instal•lacions portuàries, la calma d’escenes rurals, eren els temes predilectes de les autoritats. El paisatgisme neoromàntic, aparentment inofensiu, de paratges oprimits, nocturns arbres, terra desesperançada, l’única possibilitat de posar en pràctica una pintura crítica.
Paradoxalment, els artistes crítics de l’antiga RDA, mai han trobat el seu encaix ni abans en el règim comunista ni amb l’actual tesitura parlamentàrio-capitalista. Desencissats per les promeses incomplertes de democràcia i llibertat de la nova Alemanya reunificada, els artistes que a finals dels 80 iniciaven la serva carrera semblen condemnats a ser estendards de la contestació. Les obres de la pintora Sylvia Ernst, focalitzades en el sentir de la persona, o els treballs entorn a compositors clàssics del realitzador Olaf Brühl, actuen de refugi vista la incapacitat políticament transformadora que es reserva a l’art en els nostres temps.
Arribats als anys 80, la joventut de la RDA, farta de la prohibició de viatjar, delirosa per expressar-se més enllà de les directrius del partit amb el seu discurs buit ple d’herois i lluita obrera, començà a organitzar-se. Bars en els que s’exposaven obres, espais de llibertat a l’Església Evangèlica, ocupació de pisos, valor, por a les visites de la Stasi. Aquesta activitat va tenir la seva recompensa amb la caiguda del Mur. Llavors s’experimentà una explosió creativa, participativa, al ritme que l’Est descobria a l’Oest, l’Oest a l’Est. El Mur impenetrable fou pres en pocs mesos per artistes locals i internacionals. Poc ha sobreviscut d’aquella llarga tela de ciment armat. Per motius simbòlics i d’especulació, la major part del Mur fou enretirat.
Un quilòmetre i mig d’aquell espontani impuls pictòric es salvà del buldòzer, a la vora de l’Spree fins a la confluència amb Oberbaumbrücke (un dels molts ponts que salven el majestuós riu). És la East Side Gallerie. L’obra de Thierry Noir, Dimitrij Vrubel, Ignasi Blanch, Brigit Kinder i tants d’altres, aguanta allà, per seccions, com una llarga serp. I com aquest reptil, sembla el mur renovar la seva pell. La pluja, la pol•lució, el mateix suport de ciment de poca qualitat i sobretot els gargots i altres accions de grafiters havien malmès i deixat irreconeixibles la majoria d’aquelles obres. Vint anys després, una iniciativa d’una associació a començat la restauració-reconfecció-repintat de 300 metres de l’East Side Gallerie a càrrec dels mateixos artistes de l’obra original. Refer quelcom únic és tan qüestionable des d’un punt de vista artístic com convenient des d’un punt de vista turístic.
Visqué Berlín aquells anys com una renàixença. Il•lusionada estava retrobant la seva grandesa espacial, la seva diversitat, el geni i iniciativa dels seus habitants. Però tot i aquesta riquesa i potencial cultural, Berlín romania econòmicament pobre: ex-capital d’un Estat comunista inhàbil econòmicament a un costat; illot capitalista veí que va poder sobreviure gràcies a les subvenciones i privilegis fiscals atorgats per la República Federal Alemanya. Però paradoxalment la pobresa de Berlín, en comparació amb altres grans ciutats de l’oest alemany, es convertí en la seva gran virtut.
Amb el anys, el nivell de vida i els preus han pujat sensiblement. Però Berlín encara és una ciutat barata: una pizza, 2,50 €, un kebab, 2,00 €; una habitació de 20 m2, 300 € al mes; llibres de segona mà a 50 cèntims, etc... Que millor doncs per a un jove, alemany o de l’Unió Europea, que vindre’s a Berlín amb els seus estalvis. Aquests aquí tenen una vida més llarga que a Munich, Frankfurt, Düsseldorf, Barcelona, Madrid, London o Paris. Si amb 1000 € en aquestes ciutats un pot mantindre’s al voltant d’un mes, a Berlín es pot viure dos mesos i escaig. El que Berlín fos una ciutat barata, plenament accessible després de la caiguda del mur, rica i sobretot oberta culturalment (entre permissiva i abandonada) fou i continua sent una combinació guanyadora.
Per a un artista, més enllà de poder pagar-se una habitació, també és bàsic tenir tallers en els que crear i en els que exposar. L’edat d’or de l’ocupació d’antics locals abandonats ja ha passat a la història. Però tot i la "modernització" o mercantilització del Berlín oriental i el decaïment del moviment ocupa, els espais creatius i d’exhibició encara són molts i assequibles. En una antiga fàbrica de Siemens (Spreehöfe) un pot llogar un espaiós taller per 50 € al mes. En infinitat de locals, singulars o reunits, el més amateur dels artistes pot donar a conèixer la seva obra (tot, és clar, per amor a l’art).
En l'òrbita del negoci es situen galeries i fires d'art. La més important s'anomena Kunstforum i té lloc a les instal•lacions de la Fira de Berlin. L'efecte sinèrgia fa que en el cap de setmana de Tots Sants es despleguin alhora a la ciutat un grapat de fires de més o menys envergadura. Galeries reunides, aparadors de l'art contemporani d'artistes que ja truquen a les portes dels museus, obres que s'ofereixen al mercat. Dins de l'altiu i serè edifici de la fira de Berlin, al 2008 es va veure un variat ventall de propostes pictòriques.
La tela continua perdent terreny donant pas a planxes de metacrilat i altres suports impermeables. Més que la pintura penetrar el suport, és aquest qui realça les potencialitats de la pintura acrílica. Un to metàl•lic, lluent, és l'elecció preferent dels pintors abstractes. Arquitectura i home són temes omnipresents. Es modelen construccions mutants, en simbiosi amb la naturalesa. Els éssers vivents es presenten en descomposició, difuminats en el seu entorn. L'art de la ocurrència, hereva del Dadaisme, acostuma a tenir representació en molts stands. Una bici que al rodar fa sonar la "traviata", una caseta feta de formatge, un joc de taula i cadires de plàstic reformatejat pel foc al preu de 3.000 €. Això últim és va veure en una fira que tot just aterrà aquest any a Berlin procedent de Chicago, la Bridge Art Fair. En aquesta ocasió l'espai expositiu tenia lloc en un bloc de pisos, una de les típiques finques del tombant de segle passat. El visitant, com qui és convidat a una casa entra a les diferents estances, puja les escales, torna a baixar al pati, s'endinsa en una altre bloc de cases, tot un recorregut íntim per l'ampli ventall de l'art més fresc i contemporani.
Un altre punt ineludible en la tournee de les fires d'art és l'aeroport de Tempelhoff. En un dels seus hangars té lloc l'anomenada Preview Berlin. Amb prou solera, es troba en el segon esglaó del pòdium de les fires d'art (juntament amb la Berliner Liste com a medalla de bronze). A l'extens espai aixecat sobre els gegantins i lleugers pilars d'acer de l’hangar, un art jove i trencador es desplega sense complexos. Els motius cadavèrics, fantasmagòrics i monstruosos semblen inquietar a artistes d'arreu. La superposició de plans creant quadres tridimensionals i les transparències de vidre i plàstic insisteixen en posar en dubte la clàssica classificació entre pintura i escultura. Autors i galeries de Romania i Israel van destacar al 2008 per la originalitat i frescor de les seves propostes.
La provocació ve de la mà dels motius sexuals i la representació del nu femení recobert d'elements que contradiuen la sensualitat. El dibuix, la pintura i la talla a voltes presenta l’aparença d'una obra infantil, bruta, lligant el primitivisme amb la caricatura. Entre les peces més decoratives es troben les pantalles de plasma amb escenes de la naturalesa, obres digitals en LCD on dibuix, fotografia i vídeo cohabiten per portar pau a l'observador.
En l'apartat d'escultura els hereus de Moore continuen explorant la mal•leabilitat de les masses biomòrfiques, sumant-li la brillantor que confereix el plàstic i l'acer polit, creant volums d'una ferma desfeta. L'herència del “trash” a arribat a un punt d’esveltesa en que l'amalgama de filaments acaben configurant éssers monstruosos, dimonis i àngels de la guarda, imatgeria del nostre temps.
I a la pregunta: que hi ha de nou en l'art més contemporani, quins trets defineixen a aquest? Necessitaríem la perspectiva que dóna el temps per respondre acuradament a aquesta qüestió. Tot i que podem fer una aproximació, marcar algunes coordenades: d'un temps d'incertesa i inestabilitat moral que condueix a una rica varietat de manifestacions artístiques, una reflexió humanista gens innocent per via de l'art. L'ètica de la innovació té en l'art la seva manifestació en l'experimentació amb materials poc nobles com els plàstic, el cartró, cables, taulons,... L'art més elitista està prou concatenat amb el carrer. Prova d'això és l'acceptació a les galeries del grafity style. I en l'era de la imatge, l'estètica fotogràfica alliçona a la pintura. Com a resultat, molts quadres presenten escenes de detall, com un retall d'un motiu més gran, amb l'objecte dislocat del centre, com volent sortir del marc. L’ésser que es perd en un món canviant, boirós, un espai dibuixat amb traces fluides, de persones que s'encaren a la política amb sarcasme com a reacció a la desil•lusió envers aquella. I al final, l'art com a escapatòria del món real, on paratges fantàstics poblats de personatges màgics reconfortaran al sonàmbul que busqui consol en l'art.



Aquestes fires a dalt descrites són conseqüència del treball que venen desenvolupant durant tot l'any les galeries. Per a una galeria, assistir a una fira és el moment de compendiar les seves obres, proposar l'obra dels seus millors artistes, fer negoci és clar. Part de la culpa de la tirada que té aquesta ciutat entre els amants de l'art correspon a les galeries d'art. Carrers com August, Linien, Tor, Invaliden o la placa Savigny concentren gran nombre d’aparadors d'art. Però per tota la ciutat, com si de bolets es tractes, proliferen les galeries d'art i show rooms. El seu caràcter obert, amb barra de bar a l'interior en algunes ocasions, fa d'aquests locals una bona alternativa d'oci i cultura. Podríem anomenar doncs a aquestes institucions “Galebaries”. Un cop al trimestre o mensualment, els divendres, s'esdevé la "vernissage" o inauguració de la nova col•lecció. És llavors una bona oportunitat per trobar-se amb amics, fer una ruta de galeries, apreciar diferents propostes artístiques entre copa i copa.
En l'apartat de Festivals d'art, destaca el Neukölln 48 Stunden que té lloc en el barri del mateix nom durant dos dies sencers. Art en la seva versió més oberta i gratuïta. Un pas de zebra pintat de zebra, un antic celler de carbó empaperat de blanc (ambdues obres de la catalana Alexandra Granados), bars engalanats per l'ocasió, participants vestits amb bosses de plàstic, són mostres del que es pot veure en aquest festival que té lloc a mitjans de juny. En aquests i altres festivals sortits de la iniciativa ciutadana hom pot copsar de veritat l'impuls artístic pur, lliure de la ingerència mercantilista. També amb un sentit participatiu i de lliure expressió multidisciplinar trobem a l'itinerant Festa Cue, que es celebra mensualment en diferents locals.
I si un és d'aquells que no vol anar a buscar l'art, sinó que prefereix trobar-se'l per casualitat, els carrers, els jardins, els edificis, les parets interiors i exteriors de les cases, els pilars que sostenen les plataformes de les vies del metro, els semàfors, i fins i tot els lavabos dels bars ofereixen un estímul constant a l'observador. I ja se sap, en l'Street Art, com a banc de proves d'artistes novells o antisistema l'autoria passa a un segon pla. Enquadrats en diferents gèneres, les obres que hom veu al carrer, que captura amb la càmera, són les autèntiques precursores dels estils actuals.
En paral•lel a l'espectacular presència d’ambaixades de centenars d'Estats i oficines de representació de tantes altres Autonomies, una altre representació, l'artística, s'ha fet lloc a la capital alemanya. El taller i la residència és difícil de costejar per a un artista jove. La política de promoció de l'art d'alguns Estats, Autonomies i de la pròpia Alemanya a través del DAAD (Programa d'intercanvi acadèmic), fa possible que artistes d'arreu del món desenvolupin la seva activitat creativa a Berlin. Amb la beca atorgada a un artista, aquest pot fer-se amb un espai en tallers ocupats per nacionals d'un mateix país, gaudint d’estades més o menys llargues. Al barri de Kreuzberg es troba una residència d'artistes espanyols en una finca centenària de cinc pisos, amb multitud de tallers particulars, alguns amb dormitoris, una cuina a cada pis i un ampli pati. No molt lluny d'allà, uns baixos amb diverses estances són ocupats per artistes croats. Artistes de totes les nacionalitats arriben a aquesta ciutat cercant un espai adequat per a la seva tasca creativa. Les amistats, la facilitat de comunicar-se en la llengua materna, fa que proliferi l'opció de les residències-tallers "nacionals".
Governs i fundacions de diferents països exporten la seva cultura, es posicionen en el gran aparador de l'art mundial. Per al jove artista, que malda per treure un rendiment econòmic a la seva obra, un “stage” a Berlin pot ser de gran profit pel que veu, pel que fa i pels contactes que pot establir. Parlem ara de prestigiosos tallers com Bethanien, en un antic hospital, o Montbijou, a tocar del Museum Insel. La interculturalitat que es viu en aquests tallers és un bon complement a la formació acadèmica amb la que els artistes novells es formen. Per als diferents governs és també important estar representats en aquests tallers multinacionals.



La dinàmica d'aquests i altres tallers situats en finques de pisos, en antigues fàbriques o edificis públics, combina la privacitat de les diferents habitacions amb espais comunitaris per a la interrelació d'idees i tècniques. L'artista desenvolupa la seva obra durant una sèrie de mesos durant els quals té a la seva disposició mestres als quals consultar. Per donar visibilitat a l'obra dels artistes-residents s'organitzen trimestralment jornades de portes obertes en les que el visitant pot conèixer de primera mà no només l'obra dels diferents autors, sinó també el seus tallers, els bastidors del procés creatiu. Els responsables d'aquests tallers-escola aconsegueixen amb la seva tutela i organització encunyar una orientació, un aire artístic que a anys vista potser serà identificable.
Una altre categoria d'obradors són els anomenats tallers lliures. Tacheles, objecte de culte de turistes guia en mà es troba en un remarcable edifici Art-Deco Teutònic esquinçat per les bombes que devastaren Berlin. En el que foren uns grans magatzems propietat d'un jueu-alemany es troba la llegenda Tachelles. Un impacte visual espera a qui traspassa l'enorme portal i comença a endinsar-se per habitacions, escales amunt i avall. Un fresc mutant, un horror vacui grafiter, amb enganxines, gargots, ocupa totes les parets, tota biga, finestra i esglaó. Més aire que aquest bigarrats passadissos tenen les diferents sales on grups d'artistes venen i elaboren les seves obres. L'oferta és ben variada: des de postals de disseny gràfic de paròdia política fins a olis de bigarrats paisatges psicodèlics. Però el que en el seu dia (principis dels anys 90) fou un centre emblemàtic d'art contestatari, de lliure expressió, contracorrent, s'ha quedat anacrònic, transformat en un atípic centre lúdic amb bars i botiguetes de sua estil distroyer.
Un altre indret nascut en aquells vigorosos anys posteriors a la caiguda del Mur, són els tallers oberts de Revaler Strasse (Raw Tempel) amb vora 6.000 m2. El barri de Friederichshain està separat de l’àrea oest de Kreuzberg pel riu Spree, salvat per l'emblemàtic pont d'Oberbaumbrücke que fou "restaurat" per Santiago Calatrava al 1994. Aquella era i és una important estació del tren urbà. En el seu dia s'aixecaven allà uns extensos tallers ferroviaris que amb el temps caigueren en desús. Amb la caiguda del Mur les naus d'aquest ampli solar foren ocupades. Frescs de grafity decoren aquest paratge pres per la vegetació. Un “Biergarten” (jardí de la cervesa), un cinema a l'aire lliure i una discoteca cohabiten amb l'activitat que un centenar d'artistes desenvolupa en els tallers. A l'estiu i els caps de setmana al llarg de l'any "Raw Tempel" és un animat espai socio-cultural, exemple d'una cultura alternativa que té els dies comptats. I es que aquesta institució, com altres espais que en el seu dia foren alegrement ocupats estan a la venta. Centres comercials substituiran a aquests pobres, oberts i espontanis espais creatius.
El material del que es nodreixen la munió d'artistes, ocasionals, amateurs i professionals, es troba en primer lloc a la mateixa ciutat. Fragments de portes, tauletes, canonades i altres objectes de rebuig domèstic o industrial prenen nova vida als ulls de pobres creadors. Així, la pintura s'alia amb l'escultura. Per a aquells creadors amb pressupostos més generosos, les tendes de material artístic és l'alternativa més còmode. Entre aquests centres, per les seves dimensions i predilecció entre els berlinesos, destaca "l'hipemercart" Boesneer. Peces per fer mosaics, rocs de granit, tots els tipus de paper que un es pugui imaginar, el mes ampli ventall d'instruments de pintura i de dibuix, allà tot ho trobarà, en el preciós barri de Prenzlaurberg.
Les universitat (Kunsthochschule a l'antic est i la Universität der Künste a el que fora l'oest) són una cantera, tant per locals com per a forasters. Tallers, espais lliures i galeries possibiliten la creació i exposició de les obres. El carrer, els bars, els lavabos, l'espai exterior i interior de la ciutat és una immensa tela on alliberar l'instint creador. Els museus obren la mirada als mestres. Les fires celebren i mercantilitzen el poder de convocatòria de l'art. Diferents institucions, forces socials, milers d'individus amb un prisma artístic de la vida han projectat Berlin a l'actual estat de gràcia en el que es troba. L’erupció creativa i el conseqüent magma artístic constant que emana de fa uns anys de la capital alemanya, repercuteix molt favorablement en l'economia local. S'atrau turisme. La ciutat es posiciona internacionalment.
Les autoritats municipals ja fa anys que se n’adonaren de la font de riquesa que l’art podia generar. La presa de consciència de l’art com a gallina dels ous d’or ve acompanyada d’un procés d’institucionalització, organització i control de l’oferta artística. El magma desbocat de creació artística dels 70, 80 i 90 va generar un efecte crida a creadors de tot el món. Inconscientment Berlin es convertí així en la capital mundial de l’art. L’ajuntament en primer lloc, així com institucions estatals, regionals, fundacions, acadèmies, recullen ara aquella herència amb la intenció de fixar i reforçar l’status de capital de l’art que gaudeix Berlin. En línia amb aquesta política trobem les Inversions al “Museum Insel”, que porta ja uns anys sanejant-se per recuperar tota la seva grandesa neoclàssica.
Una sala d'art temporal, un chic barracó de l'arquitecte austríac Adolf Krischanitz, s'ha instal•lat fa uns mesos davant la “Catedral”. Aquest nou recinte d'exposicions temporals cedirà pas d'aquí a dos anys al mes controvertit dels projectes arquitectònics de la història recent d'aquesta ciutat. Després de desmuntar el pseudoparlament de la RDA, el Palast der Republick, en el seu lloc es tornarà a aixecar el palau anomenat "Berliner Scholß" dels reis prussians. Aquest va ser dinamitat l'any 50 per les autoritats comunistes com a mesura simbòlica que escombrava l'absolutisme, el capitalisme monopolista d'Estat, el militarisme, per eradicar tots els mals precomunistes.
Un cop reconstruït el palau (de fidedigna barroca façana i interiors moderns) l’immens recinte s'anomenarà Humbold Forum. Estarà centrat en l'art de fora d’Europa. La dedicació pressupostària en aquest gegantí projecte, farà que les autoritats municipals descuidin l'art generat a la Societat Civil? Aquesta, amb o sense suport institucional trobarà a ben segur la manera de prosperar. Les administracions fins ara s'havien limitat a finançar les iniciatives ciutadanes relacionades amb la producció artística. Com a programadors l’Ajuntament i altres poders públics jugaven un paper relativament passiu. Ara en canvi l'Administració de cara a concedir subvencions, assumeix de manera creixent el rol de productor i jutge artístic.



Que l'alcalde de Berlin, Klaus Wowereit (aquell que va dir "sóc gay, i això també és bo") hagi assumit la presidència de la comissió de cultura a l'ajuntament, és una mesura política significativa. Art i cultura reben la més alta consideració i dedicació. El poder municipal es converteix en actor principal i mecenes de la vida artística de la ciutat. Que els governs no facin res en pro de l'art és un escenari poc alentador. Però també prou negatiu és quan els govern no deixen fer, portats per un afany de protagonisme, excessiu intervencionisme, o actituds discriminatòries (amb l'aixeta de les subvencions) a qui segueixi línees artístiques contràries al gust dels mandataris. Els requisits per portar a terme accions artístiques (amb suport institucional) són cada cop més durs. Malgrat tot, la permissivitat roman, i tant en horaris com en continguts gairebé tot es possible a la tolerant Berlin.
Juntament amb l'intervencionisme polític, Berlin també es veu amenaçada pel seu propi èxit. I es que Berlín ha deixat de ser una ciutat pobre. Com a Barcelona des de les Olimpíades, Berlín s'ha embarcat en l'insà fenomen de l'especulació i inflació immobiliària. Així, una de les principals raons que atreia a Berlín a artistes d'arreu, s'està desactivant. Els espais socio-culturals lliures són cada cop més cars i escassos. Tot i així, la institució contractual de "inzwischenmiette (lloguer intermedi) continua emparant i donant a llum noves iniciatives. La diferència es que si abans en un local buit es feia un contracte de vuit anys a artistes que l'havien ocupat, ara la durada del contracte serà d'un a tres anys. És com una resistència a la pressió dels centres comercials, aus de rapinya sempre amenaçants, colons ilegals àvids de nous assentaments.
Serà interessant veure l'evolució de l'esperit de Berlin, guaitar si podrà renovar l'erupció artística viscuda fins al dia d’avui. En qualsevol cas, Berlín ja ha donat un exemple al món de com l'art i la cultura espontània pot generar riquesa, turisme, imatge. Per a la regeneració d'antics barris marginals la presència i activitat desenvolupada pels seus veïns artistes ha jugat un paper dinamitzador i regenerador. Els barris de Kreuzberg i Neuköln són dos exemples paradigmàtics. Ara en ple procés de "gentrificació", eren fins fa pocs anys aquests barris mencionats dels més problemàtics i deprimits de la ciutat.
Atrets per lloguers econòmics començaren alguns artistes a instal•lar-se en aquests barris, transformant aquestes zones progressivament en llocs interessants, atraient visitants. Paradoxalment, l'efecte positiu que genera la presència d'artistes acaba expulsant a aquests darrers. Reconvertits els barris, comencen a pujar els lloguers, centres comercials compren els espais on abans treballaven els artistes, i la vida comercial acaba substituint la vida artística. "Cria cuervos y te sacarán los ojos".
Ara fa dos dècades una part de la ciutat (l'Est) era un camp obert a construir, social, cultural i artísticament. El sobtat esfondrament de l'entramat comunista va possibilitar la colonització cultural del Berlin oriental. Aquest cop si va ser una aproximació al Socialisme Real, en ple despertar d'una societat que ràpida assumia la dinàmica capitalista. Sense pla previ, d'aquella època de canvis, de la lliure expressió creativa, de l'herència del passat, del multiculturalisme, va néixer una Kunstropolis. La lògica mercantilista, la fiscalització del patrimoni cultural per part de les Administracions, ens indiquen que la criatura creix. És la pèrdua de la innocència. El temps dirà si també de les virtuts que han convertit aquella prussiana Atenes del Spree amb ànima d'acer en una autèntica ciutat oberta.

AGULLES, AIRES GÒTICS

En el perfil de la ciutat, en el cel dels barris, d’una manera íntima, resisteixen altives malgrat els gratacels i altres gegants d’acer i ciment les agulles gòtiques. Elles són el lligam d’aquesta moderna ciutat amb els seus orígens medievals. Es projecten cap a les altures els campanars neogòtics amb pronunciades agulles, tocades per creus o per esferes de bronze entravessades per una llarga pua. Apareixen ombrívoles, respectables, un punt i apart en la regularitat dels carrers urbans.



Aquestes esglésies ens transporten al país d’on sorgí Berlin, Brandemburg. En aquesta terra dura i freda els campanars pronunciadament verticals apuntant al cel de Deu són la forma predominant, definitòria del caràcter d’aquest poble. Les teulades a dos aigües de les esglésies acompanyen el moviment vertical dels campanars, que s’aixequen sobre la mateixa nau, al centre de la façana o al seu costat. Aquestes formes triangulars, espigades, són especialment presents en les parròquies evangèliques. Austeres en el seu interior, recobertes d’estuc, amb un senzill mobiliari de fusta, el seu exterior és de totxana roja, fent de pell així com de fonament.
Amb l’historicisme arquitectònic del S.XIX la verticalitat encara es va pronunciar més. Per a arquitectes com Franz Schwechten, Johannes Otzen, Hermann Blankenstein o August Orth, la forma perfecta per expressar la religiositat protestant era la del campanar espigat. Baula entre la tradició brandenburguesa de construcció en totxana i l’historicisme del S. XIX fou Karl Friedrich Schinkel. Arquitecte prolífic i versàtil, Schinkel cultivà l’amor per les formes clàssiques així com pel goticisme. Les seves interpretacions d’aquests dos mons antagònics poblen Berlin. Posar en valor la totxana, tot el que es pot fer amb aquest dúctil petit cub roig, és la gran herència que ens ha deixat Schinkel.
Torres quadrades d’aspecte prim, coronades per esmolats cons a quatre aigües, o massisses torres amb empinats teulats a dos aigües van proliferar al tombant de segle. D’especial importància per la seva antiguitat i centralitat és l’església de St. Nicolau. Sobre la poderosa façana de pedra s’aixequen dues torres bessones amb sobredimensionats teulats projectant al cel dos perllongats aguts triangles. Alçats fins a 84 metres els cims d’aquestes dues torres, construïdes una al segle XIII i l’altre a l’any 1876, foren tot un emblema com a punt més alt de la ciutat fins que al 1969 es completà la torre-gratacel de televisió.
La pacient tasca de restauració-reconstrucció després de les destroces de la II Guerra Mundial va retornar la sòbria dignitat a aquesta i altres esglésies de la mateixa mena. Respecte i certa paor un sent davant la visió per la nit, al topar-se amb una d’aquestes imponents, mudes representacions del Deu del nord. La influència d’aquesta i altres esglésies en l’aspecte de la ciutat han ajudat a forjar el caràcter gòtic de mots racons de la ciutat. El goticisme fou una idea d’un temps passat construïda a partir del neogoticisme. D’autèntic gòtic, la ciutat està pràcticament orfe. Tan sols Marien Kirche, amb un excepcional fresc que representa la dansa de la mort, i la mencionada església de St. Nicolai, són els supervivents dels incendis, reurbanitzacions, bombardejos, demolicions que ha sofert la ciutat en els seus 750 anys d’existència.
Fou al 1987 quan es celebrarà aquella efemèride. Les autoritats de l’Est procediren a la reconstrucció d’una part del barri gòtic que encara s’aguantava dempeus. Situat entorn a l’església a dalt mencionada ho batejaren com a barri de Nicolau. Si bé qüestionable des d’un punt de vista arquitectònic, el barri gòtic recreat s’ha convertit en un atractiva area comercial. El que pocs s’imaginaven al 1987 quan s’inaugurà la costosa intervenció urbanística per celebrar la història de Berlin, és que tan sols dos anys a venir tot el panorama estatal i municipal faria un gir copernicà fent història de veritat.
All llarg de les centúries en que la ciutat romangué tancada dins les seves muralles, la societat berlinesa experimentà una sèrie de canvis d’envergadura. Els canvis més significatius que afectaren a la seva demografia i estructura “ètnica” es succeïren un cop finalitzada la Guerra dels 30 anys. Amb una població molt delmada a tot Brandemburgh, amb una agricultura poc desenvolupada i una artesania molt rudimentària es feia necessari trobar nous efectius humans que ajudessin a dinamitzar l’economia. Aprenent la lliçó de la futilitat de les guerres de religions la monarquia prussiana es va fer una abanderada de la tolerància religiosa. Començà llavors una època d’immigracions selectives.



Al 1671 vingueren els jueus que de Viena havien estat expulsats per Leopold I. Amb l’Edicte de Potsdam de 1685, els hugonots (calvinistes francesos) perseguits des de feia dècades al seu regne trobaven una nova llar a Brandemburg i la seva capital. Al 1737 bohemis protestants eren benvinguts a Berlin donant forma a un dels barris més característics de la ciutat, Rixdorf. Era una època en que la ciutat començava a vestir-se de barroc i tímidament de rococó. L’efecte dinamitzador de l’economia que es buscava amb l’arribada de colons havia donat els seus fruits fent de Berlin una ciutat industriosa. Això es reflexava cada vegada més en la planificació de nous barris, ara il•lustrats, sota el principi de la retícula i les avingudes àmplies. El neoclassicisme més espartà, en un Estat molt militaritzat, feu la seva entrada ben matiner respecte a altres llocs d’Europa. La porta de Brandemburgh, de Karl Gotthard von Langhans, va ser conclosa al 1791. A partir d’aquest emblemàtic edifici que era un dels punts d’entrada i sortida a la ciutat es creà una fructífera escola del neoclassicisme. Ha perdurat fins als nostres dies. Classicisme i goticisme, les dues grans corrents estilístiques que defineixen la Berlin anterior a l’era industrial.



BARROQUISME PRUSSIÀ

A la vora del riu, a prop de l’austera porta de Brandemburg, s’aixeca una catedral d’un esperit i intencions ben diferents del classicisme prussià. Una cúpula tan alta com les sòlides parets que la sustenten s’aixeca dominant, visible des de molts punts de la ciutat, protagonista de l’skyline berlinès.
En els temps en que la monarquia prussiana s’havia fet amb el control d’una sobredimensionada Alemanya, això es volgué celebrar arquitectònicament. Agafant com a model formes manieristes i en diàleg amb el veí palau reial, es planejà a finals del segle XIX una grandiosa catedral a Berlin. Bé, de fet no és una catedral ja que és un temple protestant. Més enllà de la funció religiosa, la construcció amb planta de creu grega complia les funcions de panteó reial. Era doncs l’anomenada Dom un gegantí monument a la glòria de la monarquia de la casa de Hohenzollern. D’una presència intimidadora, grans blocs de pedra ennegrits, gruixudes parets, columnes adossades, creen una massa visualment impenetrable. La pesantor del conjunt ve alleugerida per una destacable col•lecció escultural amb figures en diàleg entre elles, amb el cel, l’interior i l’exterior. La composició és d’un barroquisme excessiu, gens en sintonia amb el seu entorn. Els àngels musicals i anunciadors, delicadament tocats d’una ànima fin-de-siecle humanitzen aquest monumental temple.
Aquests éssers estratègicament disposats als vèrtexs flanquejant l’entrada, les destrosses sofertes amb els bombardejos aliats, l'haver-se laboriosa i costosament restaurat, fa que el temple es faci estimar. El que costarà més de fer-se estimar és l’anomenat “Berliner Schloss” (castell berlinès o palau reial). Quan la dinastia dels Hohenzollern, entrat ja el segle XIX dirigia des de Berlin el seu afany imperialista, es decidí a ampliar i modernitzar les dependències reials a Berlin. La impressionant residència rococó de Potsdam, amb els seus jardins i rierols tan exquisits, quedava un xic lluny de la capital econòmica del regne. Just davant de la comentada catedral un antic castell ocupant una immensa extensió, ampliat al llarg dels segles, gran i bell, romania poderós.



Des d’una façana retallada per columnes adossades i coronada per una lleugera cúpula barroca, s’accedia a un ampli patí tancat. Una rica decoració escultòrica amenitzava i omplia de bellesa i elegància interiors i exteriors. Cavalls al galop, armadures, àngels, era part de la noble parafernàlia que habitava el castell. Encarat al riu el castell era el centre de l’administració imperial, on el Kàiser despatxava els assumptes d’Estat. Símbol de poder, d’opressió, d’absolutisme, del capitalisme monopolista d’Estat que desencadenà la I Guerra Mundial, tot això representava l’anomenat “Berliner Schloss”. Per aquests valors que encarnava el palau, com a acte simbòlic de conquesta sobre aquests, el comunista Karl Liebknecht el 9 de novembre de 1918 escollí un dels balcons del castell per proclamar la República Socialista Lliure d’Alemanya.

“Der Tag der Revolution ist gekommen. Wir haben den Frieden erzwungen… Der Friede ist in diesem Augenblick geschlossen. Das Alte ist nicht mehr. Die Herrschaft der Hohenzollern, die in diesem Schloss jarhhundertelang gewohnt haben, ist vorüber. In dieser Stunde proklamieren wir die freie sozialistische Republik Deutschland. Wir grüßen unsere russischen Brüder (...). Durch dieses Tor wird die neue sozialistische Freiheit der Arbeiter und Soldaten einziehen. Wir wollen an der Stelle, wo die Kaiserstandarte wehte, die rote Fahne der freien Republik Deutschland hissen!
Parteigenossen, der Tag der Freiheit ist angebrochen. Nie wieder wird ein Hohenzoller diesen Platz betreten. Vor 70 Jahren stand hier am selben Ort Friedrich Wilhelm IV. und mußte vor dem Zug der auf den Barrikaden Berlins für die Sache der Freiheit Gefallenen, vor den fünfzig blutüberströmten Leichnamen seine Mütze abnehmen. Ein anderer Zug bewegt sich heute hier vorüber. Es sind die Geister der Millionen, die für die heilige Sache des Proletariats ihr Leben gelassen haben. (...). Und Abermillionen von Blutopfern dieses Weltkrieges ziehen ihnen nach. Heute steht eine unübersehbare Menge begeisterter Proletarier an demselben Ort, um der neuen Freiheit zu huldigen. Parteigenossen, ich proklamiere die freie sozialistische Republik Deutschland, die alle Stämme umfassen soll, in der es keine Knechte mehr geben wird, in der jeder ehrliche Arbeiter den ehrlichen Lohn seiner Arbeit finden wird. Die Herrschaft des Kapitalismus, der Europa in ein Leichenfeld verwandelt hat, ist gebrochen. (...)
Wenn auch das Alte niedergerissen ist, dürfen wir doch nicht glauben, daß unsere Aufgabe getan sei. Wir müssen alle Kräfte anspannen, um die Regierung der Arbeiter und Soldaten aufzubauen und eine neue staatliche Ordnung des Proletariats zu schaffen, eine Ordnung des Friedens, des Glücks und der Freiheit unserer deutschen Brüder und unserer Brüder in der ganzen Welt. Wir reichen ihnen die Hände und rufen sie zur Vollendung der Weltrevolution auf. Wer von euch die freie sozialistische Republik Deutschland und die Weltrevolution erfüllt sehen will, erhebe seine Hand zum Schwur (...) wir müssen alle zusammenstehen, um das Ideal der Republik zu verwirklichen. Hoch die Freiheit und das Glück und der Frieden!”
(Karl Liebknecht, November 9th, 1918).

/ “El dia de la revolució ha arribat. Hem aconseguit la pau. En aquest moment hem assolit la llibertat. Hem acabat amb l’antic ordre. El domini dels Hohenzoller, que durant segles han viscut en aquest castell, és història. En aquesta hora proclamem la República socialista lliure d'Alemanya. Saludem als nostres germans russos (...). Des d'aquest portal la nova llibertat de treballadors i soldats serà propagada. Volem hissar, en el lloc on onejava l’estendard del Kaiser, la bandera de la lliure República d'Alemanya!
Camarades, el dia de la llibertat ha arribat. Mai més un Hohenzoller trepitjarà aquest lloc. Ara fa 70 anys Friederich Wilhelm IV s'hagué de treure el barret davant la multitud que vetllava els cossos dels caiguts a les barricades defensant la llibertat. Una altra multitud s'aplega avui, l'esperit de milions que han donat la seva vida per la sagrada causa del Proletariat. (…). I els milions de víctimes de la Guerra Mundial també avui aquí amb nosaltres s'apleguen. Multituds d'obrers a tot arreu donen ilusionats la benvinguda a la nova lliberat. Camarades de partit, proclamo la Repúlbica socialista lliure d'Alemanya, que ha d'ajuntar a totes les classes, per a que mai més hi hagi serfs, a on cadascun dels honrats treballadors obtingui per el seu treball un sou digne. El domini del Capitalisme, que ha deixat Europa plena de cadàvers, està trencat. (...)
Però ara que hem enderrocat el passat no hem de confiar-nos i creure que hem acomplert amb el nostre deure. Hem de posar en joc tota la nostra força, per a construir el govern dels soldats i treballadors i assolir el nou ordre proletari, l'ordre de la pau, la felicitat i de la llibertat dels nostres germans a Alemanya i al món sencer. A ells els extenem la mà cridant per a que es completi la revolució mundial. Qui de vosaltres vulgui veure realitzada la República socialista lliure d'Alemanya i la Revolució mundial que aixequi les mans en jurament (...) hem d'estar junts per a fer realitat aquest ideal de república. Visca la Llibertat, la felicitat i la pau!" /
(Karl Liebknecht, 9 de Novembrer de 1918).

Aquest atreviment, anul•lat pel parlamentarisme del partit socialdemòcrata , costà la vida al líder comunista pocs mesos desprès. 30 anys més tard, amb la Berlín sota administració soviètica, era el moment de prendre's la revenja. Les autoritats de l’Alemanya comunista en gestació van desmuntar aquell balcó mític, allà on es proclamà aquella avortada República socialista. Un cop preservat aquest tros del gran castell, fou acuradament dinamitat, en fases, les diferents ales, nord, sud, est i oest, íntegrament. Sobre el solar guanyat, s’inaugurà al 1976 un gegantí edifici d’acer i formigó, amb pell de vidre de color d’aram, tot d’estil internacional, el Palast der Republik. En l’impàs de mitja centúria es tornarien a passar comptes. Amb una Alemanya reunificada, el capitalisme triomfant volia esborrar ràpidament qualsevol vestigi de la RDA. Es decidí desmuntar el Palast der Republik, amb l’excusa que tenia aluminosi.
Els qui han pogut veure el complex desmuntatge del que fora el pseudo parlament de la RDA han sigut espectadors d’un autèntic happening arquitectònic, una deconstrucció de veritat. Cada cop més fantasmagòric, el gran cub aplanat que s’alçava 32 metres per 85 d’ample i 180 de llarg va començar perdent la pell. Caigueren a continuació les articulacions. Una mola blanca i negrosa s’obria a les transparències. Restava només un poderós esquelet, incommensurables pilars, costelles d’acer, caixons d’escales abandonades resistien. Passats deu mesos, uns solitaris pilars fundacionals dibuixaven un paisatge apocalíptic, emmarcant aquella catedral veïna, esperant el toc final dels buldòzers.
Una decisió estatal, orquestrada pel llavors govern de Helmut Köln, decidí la sort d’aquell mític indret. El Palast der Republik, l’ominós (pels cristianodemòcrates) pseudo-parlament de la RDA, havia de desaparèixer i en el seu lloc aixecar-se de nou el “Berliner Schloss” dels reis prussians. Malgrat l’oposició popular al projecte (el Palast der Republik era molt estimat per la població local ja que era un gran espai lliure obert a diferents activitats), la primera fase del projecte ja s’ha completat: la destrucció. La campanya per salvar l’edifici va portar una important banda de música alemanya a editar un disc sota el nom “Unterstutze Gebaude” (edificis destruïts). Als arguments de tipus simbòlic, la intenció d’esborrar la història extirpant patrimoni arquitectònico-polític, se li suma la controvèrsia artística. Té sentit al segle XXI aixecar de nou, fidedigne, un castell decimonònic?



El projecte guanyador del concurs internacional va anar a parar al disseny presentat per Franco Stella. Asèptiques formes i plans arquitectònics contemporanis es lliguen cedint tot el protagonisme a les parts de la més pura reconstrucció del que fora el castell barroc. Quan es finalitzi el polèmic projecte, l’edifici haurà d’albergar l’anomenat Humbold Forum. Serà un lloc de trobada de les cultures continentals, amb una col•lecció d’obres d’art de les cultures de fora d’Europa.
Però si el futur “Berliner Schloss” és un exemple extrem de reconstrucció, a partir de tan sols petits fragments escultòrics conservats, pràcticament tots els edificis de Berlin van experimentar la mà reparadora de la restauració. Es calcula que des dels avions aliats van caure a la capital del Reich 50.000 tones de bombes. Cada tona s’emportà un home. Al barri de Mitte, on es trobava el nucli governamental, tots els edificis van quedar severament danyats. Encara avui en dia, 3000 bombes resten amenaçadores sota el sol de la ciutat.
S’han preservat alguns impactes d’artilleria i metralla de la batalla de Berlin, aquella desesperada empresa dels últims fanàtics nazis, dels nens enganyats de les Joventuts hitlerianes, dels soldats de l’exèrcit roig i de l’atemorida població que restava afamada als túnels de metro. Però queden pocs testimonis d’aquell paisatge desolat de runes, de carrers amb edificis solitaris entre el buit de finques que les bombes s’emportà. La més reeixida restauració, malgrat les estretors financeres dels dos Berlins, es va portar a terme durant dècades. Un gran exemple és “Gendarmer Markt”.
Aquesta plaça és una altre mostra excepcional del barroc prussià. En aquesta ocasió la pompositat i l’excés deixen pas a una sua mesura, perfecta simetria i tons calmats. Encabits en un quadrat perfecte, encatifat en lloses de pedra trencades per un joc de franges roges i fosques, s’aixeca a l’oest un teatre d’aires corintis obra de Schinkel, al que s’accedeix per una escalinata frontal. Una estàtua del poeta Schiller omple d’esperit la buidor de la plaça, tancada a nord i a sud per dos esglésies aparentment idèntiques. AI sud s’aixeca l’anomenada església alemanya, mentre que al nord es troba l’església francesa (la llar espiritual dels refugiats hugonots i els seus descendents). El conjunt d’escultures repartides a les teulades i als frisos representen la paciència, la compassió, la bondat, la fe, esperança i caritat, l’agraïment i la temprança. Aquesta particular versió de les virtuts de l’home junt amb algun panell commemoratiu venen a narrar el difícil camí que hagueren de recórrer els hugonots fins trobar una segona casa i el seu agraïment a la corona i a la societat que els va acollir.
El crema de l’arrebossat, la petra alba, el roig de les teules de la coberta, el brillant negre de la cúpula barroca irradien pau i tranquil•litat en aquest ampli racó de Mitte. L’esperit que emana d’aquest indret construït d’ençà del 1701 per Jean Louis Cayart i Carl von Gontard és la materialització de les millors intencions d’una monarquia il•lustrada que dècades més tard s’oblidà de la convivència, ordre i tolerància immortalitzada a Gendarmer Markt.
Aquest barroquisme, cíclicament basculant entre el solemne classicisme i el maximalisme de la pompositat acabà convertint-se en una mena d’estil nacional. Entrats al segle XX es continuava emulant l’esperit de l’arquitectura encunyada al segle XVIII. El més prolífic renovador d’aquest barroquisme prussià fou Ludwig Hoffmann. Edificis com la “Neues Stadhaus” o els “Stadtischen Gaswerke” mostren la pervivència dels principis elementals d’aquell barroquisme tan arrelat entre les elits dirigents. Són façanes imponents a l’estil dels palaus italians però reforçant la verticalitat; coronat per teulades que són com a cossos independents, fetes d’un seguit de teules o pissarres, tallades en certs punts per obrir unes finestres com parpelles. En aquestes escoles, hospitals, piscines, edificis públics de pedra o de totxana sobresurt tímida una torreta de fusta amb un rellotge a l’estil holandès, dominant una cúpula barroca suportada per columnes, o més centreeuropeu un templet de forma canopial.

GRUNDERZEIT, LA CARA DELS BARRIS

Totes les ciutats tenen un caire que es desprèn dels seus barris més històrics i populars. Quin és l’aspecte del Berlin més autèntic i arrelat? Decimonònic. Al llarg de la segona meitat del segle XIX i fins a la I Guerra Mundial, la capital prussiana va experimentar un creixement demogràfic exponencial. Accelerada per la revolució industrial la ciutat no parava de rebre nous immigrants, de tot l’est i nord alemany i de l’àrea eslava. La importància política, comercial i financera de la ciutat va enfortir igualment a la seva classe mitjana. Per a tots els estrats de la població es requerien nous habitatges. Partint de la tradició de les casernes de lloguer, aquestes es començaren a vestir de dignitat
Els edificis de vivendes, diversos en la seva resolució dins d’un patró comú, es disposen arrenglerats fins a perdre’s la vista al llarg dels amples carrers de Berlin. Aquestes cases, basades en el principi dels murs de càrrega, s’eleven fins a cinc o sis plantes. D’una discreta bellesa, sense reclamar l’atenció del vianant, aquests edificis semblen viure en el seu plàcid retraïment vuitcentista. Les més afortunades d’aquestes finques han estat arrebossades de nou, mostrant frescos els seus rojos, blaus i grocs llampants de les façanes. Altres cases menys afortunades deixen entreveure la totxana sota la seva pell, que sembla desprendre’s com paper.
Aquests panells multicolors, lleugerament motllurats pels frontons que es disposen sobre les finestres són el millor testimoni de la “Gründerzeit”. L’anomenada època fundacional alemanya, terme molt lax que té com a punt àlgid la Unificació alemanya de 1871, generà unes classes mitges conservadores que tenien en el benestar el seu únic credo. Després de la Revolució de 1848 ofegada per la reacció monàrquica, les classes mitges aprengueren a abstenir-se de qüestionar el sistema polític prussià, fortament antidemocràtic. Que els negocis prosperessin i s’obrissin mercats era la preocupació bàsica de la classe mitja.



En el creixement de Berlin va tenir un paper fonamental l’anomenat Pla Hobrecht. Aquest senyor de nom James es va encarregar de dissenyar un patró sobre el que pogués créixer Berlin. Va concebre un sistema de ciutat radial. D’un epicentre representatiu i monumental neixen carrers com radis d’una roda, i entre aquests es disposen carrers en forma de retícula a l’estil de l’eixample barceloní. La plaça “Hallesches Tor” i part del barri de Kreuzberg que s’estén a partir d’aquell punt és un cas paradigmàtic d’aquest sistema radial del que parlàvem. Mots estudiosos asseveren que aquest disseny de “ciutat nova” cosificà l’autoritarisme propi del règim prussià a més de fomentar l’especulació que condemnà al proletariat a condicions infrahumanes d’habitatge.
Sigui com sigui el geni urbanista de James Hobrecht ens ha deixat una ciutat amb cert ordre cartogràfic, cosa meritòria si es té en compte la vasta extensió que cobreix. Plena de canals i caminets a la seva vora, ponts per creuar el riu i els canals, Berlin sempre et brinda un descans, entre la verdor, o un trajecte en bicicleta resseguint el canal ple d’ànecs que marxen en processó només destorbats per transbordadors que porten fusta o turistes. Aigua i parcs com a gran mesura higienista són les grans contribucions de l’eixample berlinès.
Com a conseqüència de la ideologia que professava el pal de paller del règim de Bismarck, els estils arquitectònics van estar marcats per tendències clàssiques. Hom pot apreciar això en l’estricta retícula de les façanes, en els frontons triangulars i arrodonits damunt les finestres, en els balcons i els passamans de fusta de les escales interiors. Avançada la dècada dels 80 aquest classicisme es fa més vociferant, propi d’una classe que comença a ostentar i a voler diferenciar-se de l’empobrit proletariat que vivia en condicions infrahumanes. En aquella època s’arribava a llogar al lumpenproletariat vivendes encara en construcció i quan aquestes es finalitzaven es feia fora a aquests miseriosos inquilins temporals.
Així que d’un rigorós, avorrit visualment, classicisme es passà a un recarregat historicisme. Això donà edificis d’aparença més voluminosa, motllures donant relleu als marcs de les finestres, caps de lleó aquí i allà, cornises prominents, picaportes estrellats, grans portalades, semblança de neobarroc, neorenaixement en plena era industrial. Mancada d’originalitat arquitectònica Berlin volia llavors emular a Roma en noblesa, però en barat. Els ocupants d’aquells pisos, d’alts sostres, sols de fusta fets de grans plafons i habitacions d’uns 20 metres quadrats, deurien sentir-se com a mercaders de les industrioses ciutats de la Itàlia del Renaixement.
Amb el tombant de segle les classes mitjanes començaren a manifestar un cert liberalisme. Una consciència de classe més pròpia, burgesa, descartant els valors aristòcrates, va propiciar l’entrada de les formes modernistes. El que en l’àmbit germànic es denomina “Jugendestil” (estil jove) és quelcom a mig camí entre l’ethos i el phatos, entre estàtic i dinàmic emocionalment. La típica línia “cop de fuet” que defineix al modernisme s’administra amb mesura mentre que els jocs de línies rectes que discorren paral•leles són més freqüents. Més donats a l’estuc que a la pedra, les escultures i baix relleus que decoren les façanes acostumen a ser productes en sèrie sortits de motlles. A les baranes dels balcons, en l’asimetria de les façanes i en detalls com les manetes de les portes i el disseny dels portals, hom pot constatar com l’esperit modernista ho abraçava tot.



El modernisme arquitectònic berlinès més que artístic, d’obra original única, és més aviat de repetició d’un patró. Això i l’espartanisme ornamental podria venir condicionat per la necessitat de reduir costos i així oferir pisos a una àmplia classe mitjana que volia distinció a preus raonables. De l’inicial Jugendstile vegetal del tombant de segle s’anà evolucionant cap a un Jugendstile geomètric ja entrada la primera dècada del segle XX. Rombes, llargues línies que com llàgrimes cauen des de la cornisa, aprimats rectangles, quadradets emmarcats dins d’un quadrat buit, figures geomètriques concèntriques, interseccionant-se, tot presenta un sever alhora que juganer intent de sintetitzar la naturalesa a la mínima expressió.
Durant els 50 anys en que es bastiren milers i milers de finques clàssiques, historicistes, modernistes i fins i tot alguna tocada de neogòtic, s’encunyà una imatge de Berlin que encara perdura. Els inquilins de llavors tenen poc a veure amb els d’ara. La classe mitjana ha engreixat notablement les seves files i lluny de credos reaccionaris es manifesta verda, cosmopolita i progressista. Darrera dels seus patis, s’han dignificat el que abans eren edificis de vivendes amb minúsculs habitatges per a la classe obrera, amb menys espai, sense llum i sense ventilació. Però tot i els canvis l’acte i la sensació de caminar per carrers empedrats, il•luminats a la nit amb llum de gas, és el mateix ahir com avui. Quan hom obre els grans portalons de fusta, pintats de vius colors com vermell o blau, deu sentir el mateix que antany encara que ara no es porti barret. I al pujar i baixar les escales, aquella olor a fusta i la percussió del trepitjar aquell material, perdura malgrat el pas del temps.



LA NOVA OBJECTIVITAT, ELS CLÀSSICS MODERNS

Va haver-hi un temps en que les exigències d’una societat industrial, ergo pràctica, demanaren prescindir dels elements decoratius en l’arquitectura. El caràcter lacònic i rectilini del Jugendstile berlinès i la seva posterior evolució Art-Deco teutònica possibilitaren, a l’era de la República de Weimar, un esclat d’una arquitectura innovadora anomenada Nova Objectivitat. Un dels punt de partida foren els principis de diafanitat i alliberament de parets desenvolupats als centres comercials, com a les galeries Wertheim d’Alfred Messel. L’altre gran contribució ja entrat el segle XX fou l’exemple dels treballs de Peter Behrens per a AEG, una arquitectura tècnica desacomplexada on la forma s’adaptava a la funció. La catarsi de la fi de la I Guerra Mundial amb la que es desempallegaren de la reaccionària i sagnant monarquia fou el detonant que donà a llum a una nova arquitectura, la Nova Objectivitat.
Fileres de blocs de pisos, plans pintats de vius colors s’estenen fins allà on la vista es perd. Urbanitzacions de nova creació anomenades “siedlung” van proliferar en l’època de la República de Weimar. Façanes foradades per múltiples finestres rectangulars donen lleugeresa al carrer, reflecteixen la claror del cel a l’atapeïda lluminosa grisor de les llambordes. Finestres a diferent altura creant un joc de línies i de quadrats semblen inspirats en els preceptes del “di Stile” holandès, emulant els quadres de Piet Mondrian. Arquitectes compromesos socialment, com Bruno Taut, que iniciaren la seva carrera esperonats per l’idealisme de l’Expressionisme i que saberen aplicar el color a les façanes, mestres com Walter Groupius o Mies Van der Rohe que encapçalaren aquella gran escola que fou la Bauhaus, pioners com Hans Schauron, tots ells deixaren la seva impremta en la capital d’aquella nova Alemanya que volia fer tabula rasa amb el passat, plena d’ideals d’igualtat i de progrés.
Una discreta i mesurada manifestació de primerenca modernitat es troba a les afores de la gran urbs. En el que a mitjans dels anys 20 eren extensos terrenys agrícoles, al sud, al sud-oest i al nord-est, es van planejar els primers “siedlung” (assentaments). La República de Weimar, havia de demostrar la seva capacitat de solucionar els aguts problemes socials de l’Alemanya d’entreguerres. L’instrument institucional per fer realitat vivendes dignes i assequibles per a la classe treballadora van ser unes societats que avui en dia encara existeixen. Sindicats, Estats, particulars interessats en ser propietaris d’un futur habitatge fundaren cooperatives com GEHAG. Això feu possible un programa de disseny, construcció (i fins al dia d’avui gestió i manteniment) de vora 7.000 habitatges. Minimitzant els costos s’optà per les lliçons de la Bauhaus: producció d’elements constructius en sèrie, rebuig de formes decoratives afuncionals, optimització de l’espai... Aquesta al•lèrgia a l’opulència, que només podien costejar les classes benestants i que s’expressava en formes arquitectòniques clàssiques donà com a resultat l’estil GEHAG.



Un nou paisatge urbà naixia a Berlin. En contraposició a les típiques teulades a dos aigües que dominen l’estampa de la ciutat, la gran novetat van ser les teulades planes. L’estalvi de l’expert paleta que fa les teulades a dos aigües era un gran argument. Volums nítids rigorosament blancs o de colors purs són la cara exterior de lleugeres masses cúbiques de dos a quatre pisos. Amb els sòcols de totxana, les cornises de fusta i el vidre de les finestres, tot plegat dóna lloc a un seré joc estètic. Frontalment, les cases tenen un aire als quadres de rectilínia abstracció geomètrica. Finestres quadrades grans, petites, a diferent alçada, rectangulars, corregudes a l’últim pis, la caixa de les escales oberta a l’exterior per una vidriera vertical, assentada sobre una senzilla però gens convencional porta, són alguns dels trets diferenciadors d’una obra pionera en l’arquitectura moderna.
Respecte a l’urbanisme, la generositat dels espais adquirits per aquestes cooperatives constructores va fer possible una interpretació de la idea de la ciutat jardí. Però malauradament, el que estava pensat per a la classe treballadora va ser ocupat per la nova classe mitja o proletariat aburgesat. Avui en dia són aquests Siedlungen reposats indrets, àrees residencials amb una piràmide d’edat envellida. A Britz (Hufeisensiedlung) on tot el conjunt té planta de ferradura, a Zehlendorf (Onkel Tom Hütte), a Siemenstadt, a Reinickensdorf (Weissestadt), arquitectes com Martin Wagner, Bruno Taut, Häring, Salvisberg, Scharoun, Groupius i d’altres van establir un cànon, un model urbà i arquitectònic que finalitzada la II Guerra Mundial s’exportaria al món sencer.
En la vessant fabril la tradició de l’obra vista s’alia amb els elements estructurals d’acer per crear espais amplis i una imatge de fortalesa fosca i altiva. Un conjunt de masses empaquetades d’aparença asimètrica, amb finestres primes i continues, comunicant verticalitat, donen forma a uns originals edificis que destaquen entre el paisatge urbà. Per a Siemens Karl Janis, per a la cervesera Kindle Hans Claus i Richard Schepke, per a subestacions elèctriques Hans Heinrich Müller…, tots bons exemples de catedrals industrials que es poden veure a Berlin.
De sobte, s’apareix una massa que sembla evitar la llum, un llarg mur tancat, tocat amb una torre tan sols alleugerida per una cornisa com a barret. Erupcions de terra cuita formant grans cubs que cohabiten en la quieta calma dels carrers de cortines multicolors i tocats a dos aigües, gegants solitaris, autèntiques catedrals industrial es troben en l’extensa geografia de la urbs. AEG, Siemens, Borsig, són exemples paradigmàtics d’aquests immensos continents on els bens industrials i la màquina eina com motors, locomotores, turbines o armes de l’època eren produïts. Envoltant un esquelet de poderosos pilars d’acer s’obre una pell de totxana, foradada per verticals finestrals de vidre. Un rellotge en una posició elevada, llums que pengen de les cantonades dels edificis, simples elements funcionals que en un mar de totxana es presenten com a decoratius.
La siderúrgia alemanya va contribuir financera i productivament amb el nazisme. A l’antiga fàbrica d’AEG, per posar un exemple, captius de l’anomenada raça inferior eslava hagueren de treballar com a esclaus mentre els treballadors alemanys allistats morien als diferents fronts. L’AEG (Allgemeine Elektrizitäts Geselschaft – Societat general d’electricitat) és un bon exemple de la conculcació de drets que el règim nazi portà a terme. Una poderosa família de jueus alemanys dirigia l’esmentada firma com a accionista majoritari. Eren els Rathenau. Walter, el fill del fundador de l’AEG, va ocupar la cartera de Ministre d’assumptes exteriors un cop establerta la República de Weimar.
La ferida de la derrota de la I Guerra mundial s’havia tancat en fals. La dreta alemanya, farcida de militarisme antihumanista i obsessionada amb l’honor del seu gloriós exèrcit, va ser incapaç de fer autocrítica. Culpar a una força antipatriòtica evitava als promotors de la Guerra autoinculpar-se. Fou així que acabada la I Guerra Mundial aquells elements reaccionaris començaren a desenvolupar la teoria de la conspiració judeo-socialista. La firma del Tractat de Rapallo entre Alemanya i la URSS li va costar la vida a Walter Rathenau. Un home molt valuós es perdia per a la democràcia alemanya. L’assassinat fou al 1922. Anys després, la propietat d’AEG seria arrabassada a la eminent família jueva dels Rathenau. En els anys 40, les àmplies naus d’aquella fàbrica al barri de Wedding començaven a ser ocupades per treballadors forçats. Molts d’ells moriren a causa d’exhaustes jornades de treball; altres sota les bombes aliades.
“Siemens Stadt”, la ciutat Siemens anomenen al complex d’edificis d’una de les empreses més poderoses del món. Nascuda a Berlin gràcies a l’afany de Werner von Siemens al 1816 la grandiositat del complex fabril, amb les seves xemeneies, places i parades de metro, és un conjunt de masses cúbiques amb extensos plans fragmentats per un oceà de totxanes que alcen inacabables murs de color terròs regularment il•luminat per la blancor dels marcs de les finestres. La magnitud de l’obra edilícia fa innecessari el recurs a elements clàssics, com frontons, columnates, capitells... El poder de Siemens i altres empreses de l’època prescindia de símbols. L’altura, les hectàrees de les seves instal•lacions, les altives xemeneies parlen per elles mateixes. Siemens, com tantes altres empreses de l’època que encara perviuen, mai van retre comptes amb la justícia pel seu col•laboracionisme amb el règim nazi.
En el 1930 aterrà a Berlin l’escola Bauhaus, provinent de Weimar i Dessau. Un dels principis bàsics que propagà aquesta escola és el de que tot element participant en l’obra ha de complir una funció, ja sigui estructural o bé espacial. Les exigències decoratives de l’art arquitectònic eren per a la Bauhaus una conseqüència de l’encertada disposició de plans, la proporció en els volums i el color dels estucats. Iniciat en els principis Expressionistes, els edificis que Erich Mendelsohn va portar a terme a Berlin venien a aportar funcionalitat i estalvi. Amb la Bauhaus s’arriba a un gran aprofitament de la llum, amb plantes obertes a l’exterior per grans finestrals. Lluny del fosc goticisme d’alguns dels edificis fabrils, en el programa d’habitatges, la Bauhaus es presenta més neutre envers al carrer, alegre i trivial.
La pujada al poder del règim nazi, amb la seva estètica reaccionària, va amputar el normal desenvolupament de la Bauhaus a Berlin i de la nova arquitectura a tot Alemanya. Els preceptes de l’arquitectura moderna però, van exportar-se i van acabar imposant-se arreu del món. A Berlin els bombardejos aliats van esborrar del mapa notables edificis d’aquella època fundacional, precursorsora i pionera. Gairebé tres dècades després del seu exili, arquitectes mestres de la Bauhaus com Walter Gropious i Mies Van der Rohe tornaven a tenir encàrrecs d’aquella Berlin en la que feren algunes de les seves obres de joventut. Els anomenats “Siedlungen” (assentaments) dels anys 60, com el Gropius Siedlung, enyoren la frescor de la primera florida del Bauhaus a finals dels anys 20 i primeries dels 30. El gran bloc de pisos de Le Corbusier, a tocar de l’Olimpia Stadion, és un cas paradigmàtic del difícil encaix de l’arquitectura racional en segons quins espais. Perfecte en la seva execució, un món en si mateix és aquella torre, com autista, aïllada, desproporcionada, inadaptada en l’entorn.



Un altre lloc emblemàtic on algun d’aquells pioners tornaven a desembarcar a Berlin després de dècades és el Hansa Viertel. En aquest catàleg de l’arquitectura moderna cohabiten units en la diversitat formes i volums de Mies Van der Rohe, Walter Gropius, Alvar Aalto o Oscar Niemeyer. Aquest barri exemplar dels anys 50 també complia una funció propagandística on l’oest capitalista feia veure a l’est comunista els seus plantejaments més avançats en matèria d’arquitectura. Integrats dins del gran parc-bosc de Tiergarten una sèrie de blocs de pisos diferenciats entre si semblen competir per veure quin d’ells s’integra millor a l’entorn natural. Allò fou un model exemplar d’un barri de vivendes que creà escola entre arquitectes de tot el món.
Obres primerenques, fundadores d’un nou estil que acabaria triomfant al món sencer, o bé obres tardanes de mestres consagrats; és tot una herència declarada patrimoni de la Humanitat per la Unesco. El museu Bauhaus a la vora del canal, en un quiet racó de la ciutat, domini d’ocells, barcasses que transporten a turistes i salzes que s’inclinen a la verdor de l’aigua, compendia les conquestes de la Bauhaus a Berlin. Vorejant la suavitat de les superfícies curvilínies, amunt i avall per rampes que neixen i desapareixen al sòl, gaudint de la tranquil•litat concebuda per Walter Groupius al 1964 hom copsa l’essència de la Bauhaus. En una escala humana, una, dues plantes, la Bauhaus s’atansa a la bellesa del disseny que sobretot volgué ser funcional.



ARQUITECTURA NAZI

Entre l’aclaparadora presència de la totxana i l’estucat, general a tot Berlin, salta a la vista l’herència arquitectònica del període nazionalsocialista. Els edificis aixecats sota la direcció del Ministre de Planificació Albert Speer, presenten el denominador comú de la sobrietat. En una societat reglamentada hi havia poques concessions a la corba. L’uniformisme feixista va desenvolupar un racionalisme arquitectònic poc funcional i pesat visualment. Com a símbol de la voluntat de pervivència del règim la pedra és omnipresent, un revestiment noble de tons esmorteïts com el pensament que ho va apadrinar. Tan sols el relleu dels llistons de pedra blanca que conformen els marcs de les finestres alleugereixen la pesada immobilitat de les façanes. L’antic aeroport de Tempelhof, l’estadi olímpic del 36 (reformat en el seu interior pel mundial de futbol del 2006) són algunes de les més destacables obres de l’era nazi que es poden veure a Berlin.
La que fora un assentament eslau a l’Edat Mitjana, la ciutat que va donar la benvinguda als hugonots i als jueus de Viena, la ciutat revolucionària que proclamà la República socialista lliure d’Alemanya, va ser escollida per representar les essències del projecte nazi i convertir-se en Germania. Amb aquest nom s’anava a rebatejar a Berlin. L’esclat de la guerra va aturar aquell projecte faraònic que pretenia arrasar milers de finques. Al final d’una immensa avinguda estava prevista una gegantina cúpula a mode de megapanteó per a celebracions, que com tota l’arquitectura nazi deixava petit l’home envers el poder de l’Estat. Aquesta arquitectura anacrònica, estèticament construïda en pedra, tenia el seu contrapunt en les fàbriques. L’Estat i el Partit van permetre que en aquella mena d’edificis la lògica de l’acer i de les estructures d’enginyeria, assajades des de principis de segle, seguissin la seva marxa.
Les administracions berlineses de la postguerra van haver d’apanyar-se-les donant una utilitat als petris mastodonts aixecats a l’era nazi. Ara ja forma part del ric patrimoni arquitectònic de la ciutat. La pluja, el desús i el temps han deixat alguna d’aquelles obres en un estat encara més fantasmagòric de quan van ser inaugurades. L’aeroport de Tempel domina com una immensa muralla, inacabable, de tètrica presència, una llarga àrea de la ciutat. Per les massisses parets de formigó armat del búnker de Humbolthain, on estaven situades bateries antiaèries, trepen l’heura i creixen salvatges els matolls. A l’estiu els arbres amaguen les dues torres que sobrevisqueren a la voladura de l’edifici.
És caminar de reflexió en reflexió, recordant els episodis d’aquell temps, com la lliçó de Jessy Owens a l’estadi olímpic. L’obra de Werner March va marcar escola amb uns principis estilístics i constructius, de fet, anteriors a la pujada al poder dels nazis. Una lògica conclusió s’extreu de la privilegiada localització i estil fascizoide de l’ambaixada espanyola a Tiergarten del 1943. I és que per aquelles èpoques en que els nazis aterrien a tota Europa, la dictadura espanyola era un govern amic. La majoria dels solars on va començar a planejar-se el barri de les ambaixades van ser expropiats a propietaris jueus.
Alguns dels edificis de l’era nazi ocupen extensions considerables. És el cas del que fora el Ministeri de l’Aire (Reichsluftfahrministerium) ara Ministeri de Finances i del Banc Central (Reichsbank) ara Ministeri d’Assumptes Exteriors. Obra d’Ernst Sagebiel el Ministeri de l’aire fou construït amb formigó armat per ser recobert amb la preceptiva pedra, calcària blavosa i travertí en aquest cas. L’inacabable complex d’edificis presenta una aparença de fortalesa jalonada per uns blocs que sobresurten a mode de torres. L’amo i senyor d’aquest complex fou el mariscal Hermann Wilhelm Göring, el que dirigí els bombardejos sobre Barcelona, Madrid, Gernika, London i Coventry.
El que fora el banc central és, malgrat les seves dimensions un edifici més discret, i de fet es va començar a planejar abans de la pujada al poder dels nazis. Dissenyat per Heinrich Wolffs amb un esquelet d’acer, la llarga façana anterior s’adapta amb una lleugera corba al contorn del canal adjacent. Com tots els edificis nazis governamentals, aquesta obra també es presenta monòtona en la disposició de portes i finestres i amb un portal avançat. Aquest s’aixeca sobre una escalinata a tres vessants en forma de pilars alineats perfectament quadrats, sense base ni capitell.
L’imperi que havia de durar un mil•lenni, al final s’allargà durant 12 dolorosos anys. Però rés s’esborra de la consciència dels pobles, i les pedres que resten ajuden a això. Testimonis petris com les construccions nazis ens recorden la debilitat de l’home, que fàcilment s’entrega a la demagògia, la vulnerabilitat de l’home davant de poders que grandiosos sempre es representen. Adolf Hitler, un pintor frustrat, coneixia molt bé el valor representatiu de la pedra, associada a perdurabilitat, solidesa, com els grans imperis, com l’eterna Roma on encara es veuen les grans construccions romanes recobertes amb planxes de pedra. Germania, la versió nazi de Berlin, com a nova capital mundial, havia de ser construïda en pedra.



Els afores de Berlin també són prolífics en testimonis arquitectònics del III Reich. Curiosament alguns dels edificis que en el seu dia serviren als nazis, es reciclaren per a l’ocupant soviètic o fins i tot per a la policia en l’actualitat. Al camp de concentració de Sachsenhausen s’accedeix després de deixar enrere uns pavellons on en el seu dia residien els membres de la SS. El camp de concentració, alliberat per les tropes soviètiques, rep al visitant amb el cínic “Arbeit macht frei”. Pocs barracons queden del que fou un dels primers camps de concentració, tot un model d’aquelles fàbriques de la mort reproduït en tants altres punts de la geografia exterminadora.
A Sachsenhausen resten dempeus el pavelló de la infermeria on es feien aquells ignominiosos experiments mèdics i la sala, diguem-li, de les autòpsies per extreure dents d’or i altres barbaritats. Les restes d’un crematori també s’aprecien clarament, a tocar d’un camp on ara creixen els matolls i on fa 65 anys es repartien les cendres dels exterminats. Tots aquests testimonis de l’holocaust, la Shoara, i l’eliminació de gitanos i discapacitats físics i mentals i esquerrans en general es troben dispersos, hom se’ls imagina en un extens perímetre. Tancat per un mur, només freqüentat per corbs, jalonat amb torretes de control, on hi havia el pavellons ara es reparteixen incomptables unes lloses de pedra a mode de sepulcres. Damunt de cadascuna d’aquestes lloses múltiples pedretes: el ritus jueu de l’enterrament. Més enllà del paorós mur de tancament s’alça una cortina d’arbres perennes d’un espès bosc, la llibertat dels qui un dia estigueren allà internats.
Sachsenhausen també va ser utilitzat per l’administració soviètica abans del traspàs de poders que donà a llum a la República Democràtica Alemanya. Res comparable és clar la barbàrie nazi amb la repressió i purgues portades a terme pels soviètics. Quants van morir en els barracons encara dempeus adjacents al camp nazi? Segons l’exposició que s’encarrega de divulgar aquest assumpte, dels vora 50.000 desafortunats que van passar per aquelles dependències, 10.000 en sortiren sense vida.
En un altre punt del mapa de la gran conurbació urbana que és Berlin és troba Karlhorst. En el que ara és una tranquil•la localitat molt evangelista, cofoia d’un orgue de la Reina Amàlia del 1755, es va firmar la capitulació nazi sense condicions un 9 de maig de 1945. Tancant la perspectiva d’un carrer proper a l’estació de trens ens trobem amb un palauet de tall modern. El rigorós pòrtic amb pilars perfectament quadrats, teulada clàssica a quatre aigües, linealitat en la disposició de les finestres, tot ens indica que estem davant d’un edifici de l’era nazi. Efectivament, a tocar encara resta fantasmagòric un antic “camp de pioners” de la SS. Aquell palauet era el centre de lleure i oci dels oficials de la SS. Bé, s’escollí aquest tranquil indret a les afores de Berlin per a la signatura que posava punt i final al III Reich.



Al gran saló on es firmà la rendició tot resta igual. Només indica el pas del temps l’empal•lidir de les banderes aliades després de més de mitja centúria. Des d’aquest palauet, en els successius mesos i anys els comandants soviètics dirigirien la part oriental d’Alemanya i la zona soviètica de Berlin. El condecorat Georgui Zhúkov, que dirigí la batalla de Berlin, va ser el primer en assumir aquelles tasques administrativo-governamentals prèvies a la fundació de la RDA. Ara un digne museu antiquat però corprenedor, per a la pau i l’agraïment del gloriós Exèrcit Roig, manté viva la memòria. Ja a l’entrada, en el patí, tancs i peces d’artilleria soviètica ens transporten a aquell temps. I a la sortida, encara tocat i agraït pels qui perderen la vida per nosaltres, un gran solar protegit per una poderosa tanca amaga una gran esplanada. Al fons d’aquesta un gran frontó sobredimensionat ens crida l’atenció.
Sempre el mateix patró bàsic de formes essencials com el triangle, una composició simètrica, una aparença tan nua com intimidadora, l’arquitectura nazionalsocialista tan discreta amb un cop d’ull inicial acaba manifestant-se inconfusible amb una mirada més atenta. Parlem del que fora un antic “camp de pioners” de la SS. Sembla com encantat, entre arbres i matolls que creixen salvatges, aturat en el temps, aquest conjunt d’edificis. Encara es conserven fanals i altre mobiliari de l’època. Plana encara amenaçador el fanatisme i la violència dels seus inquilins fantasmes, la “Schutzstaffel”, els membres de la SS. Oblidats també, inclús de les mateixes guies turístiques, més d’un búnker amagat en algun que altre d’aquells gegantins parcs característics de Berlin. Només l’amabilitat i erudició històrica dels berlinesos podria il•lustrar a un visitant perdut allà pel districte de Niederschönhauser, sobre el significat d’una estranya construcció de formigó a ras de terra només tocada amb una xemeneia de metall pels qui estaven dintre, poder respirar.


MONUMENTS SOVIÈTICS

La ciutat està poblada, en cada barri de l’antiga zona comunista, per uns sers colossals heroics testimonis eterns d’un temps de grans sacrificis. Són monuments dedicats a la memòria dels soldats que deixaren la vida a la Batalla de Berlin. La força soviètica que alliberà Alemanya del nazisme bé es mereixia un homenatge a tots els soldats que sacrificaren la vida per esclafar la tirania nazi. L’estil d’aquests conjunts escultòrico-arquitectònics és coneix com a socialisme real. Les composicions es despleguen per un ampli pla horitzontal a diferents nivells, en forma de terrassa o petit turó. Un marc arquitectònic d’austera pedra, una columnata clàssica, una plataforma constructivista abraça al visitant conduint-lo cap al centre d’atenció. Un soldat anònim alçat sobre un gran pedestal, envoltat de tancs, artilleria, blasons de la Unió Soviètica, representa l’esforç col•lectiu, l’epopeia sagnant de l’exèrcit roig. La grandiositat d’aquests monuments explicita alhora el poder assolit pel règim d’Stalin tot just acabada la II Guerra Mundial.
Avui, recórrer aquests recons de la memòria és un exercici colpidor. S’honra l’esforç titànic de centenars de milers de joves que des de la llunyana Rússia, caigueren, s’aixecaren, avançaren fins al cor del III Reich per eradicar l’hidra feixista. Envoltats per vegetació, cortines d’arbres preserven la pau d’aquests sobris altars. Passejant-se pel silenci de la pedra, el marbre i el bronze, mirant la determinació en l’expressió de la figura baioneta en mà, un s’apropa a aquells anys que queden tan llunyans. Un sentiment d’agraïment envaeix a l’observador que fixa la mirada en l’impertèrrit, corpulent soldat. A aquest se’l representa salvaguardant a un infant amb una grossa mà protectora. En el parc-bosc de Treptow, la gegantina figura d’un soldat esclafa i fa miques amb una espasa una creu gamada als seus peus.



Vilipendiat fou el socialisme real pels crítics d’art occidental. La funció propagandística i el tall figuratiu naturalista dels personatges representats no aportava res d’original a la creació artística. Però és l’escala, alguns detalls constructivistes i el motiu, el que omple de sentit a aquests monuments dels anys 40 i 50. En ocasions, els particulars de com es va aixecar un monument en concret enriqueix encara més la contemplació de l’obra. Les planxes de marbre roig-magenta que cobreixen les formes triangulars del portal obert al cel, al futur, es van portar expressament de l’antiga cancelleria del Führer. El monument de Treptow deixa a un garratibat; i és que també fa les funcions de panteó funerari. Les restes de cinc mil combatents reposen en la freda tranquil•litat de la verda àrea. Un atípic arc de triomf marca l’entrada a una esplanada on una successió de monòlits relaten amb baix-relleus i frases d’Stalin la llarga nit de la II Guerra Mundial.
A certa distància, de front a la gran escultura del soldat protector, trobem una mare dolorosa que plora per la mort del seu fill. Aquest motiu també es repeteix en un altre dels monuments-panteons soviètics, Schönholz. Allà es troben enterrats uns 13.000 herois soviètics dels milers que van caure a la Batalla de Berlin. De marcat caràcter horitzontal on predomina la grisor de les lloses que marquen cadascun dels fossars, en aquest passeig de l’honor s’accedeix per un portal obert a qui vulgui retre un homenatge als qui mai oblidarem. Simètricament escalonat, en el punt de fuga una mare abillada com una camperola russa, com una pietat, sosté en els seus braços l’inerme fill. L’obelisc posterior simbolitza la transcendència dels qui es guanyaren la glòria eterna. “Ewiger Ruhm den Söhnen des großen Sowjetvolkes, die im Kampf gegen den Faschismus, für die Ehre und Unabhängigkeit ihres sozialistischen Vaterlands, für die Freiheit und den Fortschritt der Menschheit ihr Leben ließen”, / Glòria eterna als fills del gran poble soviètic, que en la lluita contra el feixisme, per l’honor i la independència de la seva pàtria socialista, per la llibertat i progrés de la Humanitat deixaren la vida /, resen les plaques commemoratives.
Amb els anys 60 l’escultura monumental a la RDA va desenvolupar una vena de marcat expressionisme, senzillesa i escala reduïda. Les asimetries, el moviment en la figura d’un brigadista internacional, o d’una bandera onejant al vent sobre una pesada peça de formigó, de blanc contrast amb la foscor del bronze foren mitjans per transmetre lluita i tensió.



El gran referent escultòric local és Käthe Kolwitz, escultora que sempre s’oposà al règim nazi i en patí les conseqüències. A l’avinguda Unter den Linden, en un arxineoclàssic templet, la “Neue Wache” (Nova guàrdia), sota l’òcul, es troba una altra d’aquestes pietats, una mare dolorosa amb fill de la mencionada escultura. D’una manera o altre, amb estils més tradicionals o més trencadors s’aconsegueix expressar el dolor, la lluita d’aquells a qui els hi devem etern agraïment.



STALINISME

Una de les visions més grandioses que ofereix la ciutat és la que discorre per Karl-Marx Alle, ex Stalin Alle. Una àmplia avinguda perfectament rectilínia s’estén al llarg d’un kilòmetre i mig. Poderosos blocs d’habitatges es disposen a banda i banda d’aquesta impressionant artèria urbana. A principis dels anys 50 tot just començava a rodar la tants anys anhelada República socialista alemanya. Llavors la ciutat havia superat el seu aspecte fantasmagòric de runa i destrucció. Llavors, al llarg de carrers i avingudes solitàries, finques disperses resistien enmig del no res, orfes dels seus antics veïns edilicis. Faroles palplantades semblaven esperar nova vida a il•luminar. Els carrers es mostraven com decaigudes cortines de totxana, esperant nous arrebossats, noves cornises i frontisses que reemplacessin les desaparegudes. Prou despoblada estava la ciutat; semblava llavors encara més buida.
Assenyalar de manera majestuosa el nou renaixement socialista va ser l’objectiu de Karl Marx Alle. I com a prioritat del nou règim comunista estava millorar la qualitat de la vivenda a la ciutat. Allà on abans s’aixecaven les poc higièniques i superpoblades “mietkaserne” (casernes de lloguer) es construiria el prototip d’habitatge per a la nova societat. El que va resultar, obra d’un equip d’arquitectes encapçalats per Hermann Henselmann, és el que s’ha vingut a anomenar estil pastís de boda. És una arquitectura totalitària suavitzada pels tons crema i blanquinosos de les planxes de ceràmica que cobreixen les façanes anteriors. Sobre columnes d’inspiració dòrica, jònica i palmeriense s’aixequen blocs de sis a vuit pisos, rematats amb solanes de parques esveltes columnetes cilíndriques. Rigor, regularitat, grandiositat és l’aspecte exterior, quelcom sòlid i poderós com l’Estat que va fer possible aquests habitatges. Molts d’aquests anaren a parar a vídues dels caiguts a la guerra. Amplis finestrals omplint de claror espaioses habitacions, línea telefònica, grans patis on els nens jugar, una mostra del que el nou ciutadà socialista podia gaudir en la nova societat.
Precisament mentre es feien les obres de construcció d’Stalin Alle, els treballadors que s’hi dedicaven van iniciar unes manifestacions demanant millores salarials i d’abastament a la RDA. Aquella mobilització acabà generalitzant-se per tota la ciutat i desembocà en uns greus disturbis a Potsdamer Platz. La gent del Berlin Est, desobeint les prohibicions, entrava al sector nord-americà. Les autoritats del Berlin oriental es veieren tan desbordades com desorientades i acabaren demanant ajut al Gran Germà. La resposta fou la recepta dels tancs. Aquell juny de 1953 es saldà amb la mort de 125 manifestants. S’inicià una creixent impermeabilització de la RDA que culminà al 1961 amb la construcció del Mur.
Protegits per catifes de gespa i majestuosos arbres discorren els cotxes de Frankfurter Tor en direcció a Alexander Platz (la mateixa direcció que prengué l’Exèrcit Roig per ocupar Berlin). Arrenglerades fins on la vista es perd es disposen unes contundents faroles, com el triomf de la Unió soviètica sobre el nazisme. Uns pesats posts de ciment “brut”, rugós, com si de granit es tractés, pugen, aprimant-se fins bifurcar-se en unes rígides ales que suporten un parell d’austers cilindres on les bombetes que s’alberguen generaran una llum difosa.
Com un regal a la vista, senzills i jovenívols queden intercalats una sèrie d’edificis d’un caràcter diametralment oposat a aquest híbrid de severa arquitectura dictatorial i estil pastís de boda. Els cinemes Kosmos i Internacional, el Kafé Moscau, unes dependències comercials, van ser erigides en el més funcional i modern dels estils. Façanes lliures de parets, marcs d’alumini reduïts a la mínima expressió, lleugers cubs lliures amb reflexos blaus, vermells, volums i espais que es posen al nivell del vianant, humanitzant la grandiositat de l’avinguda. Al vèrtex de la teulada del Kafé Moscau una reproducció de l’Sputnick assenyala la data en que foren construïts aquests moderns edificis. Ens recorda un temps en que els règims comunistes pensaren haver assolit el progrés i el benestar.
L’anomenada Frankfurter Tor (el portal dels que van i venen direcció Frankfurt Oder a la frontera amb Polònia) és una de les entrades monumentals a Karl Marx Alle i al centre de la ciutat. Com un joc de peces geomètriques, apareixen dues imponents torres quadrades, idèntiques, recobertes de planxes blanques. Un basament de transició octogonal suporta dos pisos de galeries cilíndriques i tot es remata amb una cúpula barroquitzant enquimerada per una agulla de coure entravessant una esfera. Seguint per Karl Marx Alle, després d’aquesta intimidació i rebuig estètic que provoquen les torres, a la resta de l’avinguda hom pot gaudir d’un agradable passeig descobrint detalls, la varietat i diversitat en la regularitat d’un pla mestre homogeni.
En un dels molts espais enjardinats que separen els blocs de pisos, un venerable bust de Karl Marx, qui de jove estudià a Berlin, elevat sobre un rosal, encara irradia aquella intel•ligència pràctica que el va fer famós. “Fins ara els filòsofs s’han dedicat a interpretar el món, ara del que es tracta es de transformar-lo” es sentencia cisellat a l’entrada principal de la Universitat Humbold. Apart de l’autor del Capital i de Friederich Engels, per aquesta universitat passaren eminències com Hegel, el pare de la dialèctica, Schopenhauer, Otto von Bismarck i Albert Einstein.



L’altre entrada monumental a Karl Marx Alle es troba a “tocar” d’Alexander Plazt. L’entrecomillat es deu a que a Berlin les distàncies són relatives i el que aquí es considera a prop, en una altra ciutat pot ser lluny. Unes més adequades i discretes torres de pisos escalonades emmarquen aquesta entrada a Karl Marx Alle. A certa altura, cisellats uns versos de Bertolt Brech: “Friede in unserem Land; Friede in unserem Stadt; Dass sie den gut behause, der sie gebaut hat.” / Pau al nostre país, pau a la nostra ciutat; Que ens dóna cases, que les construeix. /



DER MAUER, EL MUR INEXISTENT.

En el record del lector a partir de la trentena les imatges del mur de Berlin, sent pres pels habitants d’aquesta ciutat, encara estan fresques a la memòria. Ara fa dos dècades d’aquell acte simbòlic, d’aquella revolució pacífica, de pujar-se al capdamunt del mur, d’enderrocar-ho tot creuant el teló d’acer, la punta d’un iceberg del que s’anomena fer Història. Eren 160 kilòmetres de planxes verticals de formigó armat d’una altura de 3,50 metres que dividien els sectors est i oest, aïllant alhora a aquest últim del rerepaís comunista. Durant 29 anys va romandre aquesta impermeabilització que dividia una mateixa ciutat, separant dos blocs, dos sistemes socio-econòmics.
Tot començà amb l’alliberament de Berlin per part de l’exèrcit roig. El coratge i determinació dels soldats que lluitaren i moriren a la batalla de Berlin segellà la fi del III Reich i el renaixement d’una nova Alemanya. Malgrat que la totalitat de l’Alemanya de l’est havia estat conquerida per les tropes soviètiques, Stalin acceptà que els aliats britànics i nord-americans estiguessin representats a Berlin com a forces ocupants. Posteriorment s’afegí França. En la Conferència de Potsdam s’acordà que un ampli sector del Berlin oriental i el cèntric barri de Mitte estiguessin sota l’administració soviètica. Nord-oest, oest i sud-oest passaven a mans de francesos, nord-americans i britànics respectivament.
I mentre Europa encara es despertava del malson feixista, la Guerra Freda començava a prendre forma. Un important punt d’inflexió va ser la reforma monetària impulsada per Nordamèrica per al que en poc temps es convertiria en la República Federal Alemanya. Va ser aquella una decisió unilateral que marcà un punt d’inflexió en l’irremissible allunyament entre est i oest. Les coses es van posar molt tenses al 1948-49. Després d’un bloqueig terrestre dels soviètics aïllant al Berlin oest, els nord-americans van organitzar un pont aeri per subministra queviures als seus protegits. Ja a les primeries dels anys 50, el miracle alemany començava a fer-se realitat en gran mesura gràcies al Pla Marshall. Mentrestant, la recuperació de les zones orientals no passava de la primera marxa. I a Berlin, aquestes diferències eren fàcilment apreciables donat el veïnatge concentrat entre Est i Oest.
Determinant en la carrera per l’escissió frontista van ser les conseqüències de la vaga del 17 de Juliol de 1953 en el sector oriental. Els paletes de la llavors anomenada Stalin Alle, que construïen uns habitatges models com a materialització de les bondats del model socialista, estaven descontents amb la misèria dels seus sous i la carestia dels bens de consum. La magnitud de la manifestació aquell 17 de Juliol va impulsar als dirigents del SED (partit socialista unificat alemany) a demanar ajuda a la Unió soviètica. La resposta al descontentament ciutadà van ser els tancs, molts morts i la fi de qualsevol esperança d’acabar amb la divisió física i socio-econòmica de la ciutat. Començava una dictadura. L’avinguda que des de la Porta de Brandemburgh fins a l’emblemàtica Columna de la Victòria, representada a “El cel sobre Berlin” de Wim Wenders i on Barack Obama feu un multitudinari discurs, porta el nom de 17 de Juliol.
Cridats pel benestar i consum de l’oest, pels cants de sirena de llibertat, al llarg dels anys 50 milers d’alemanys de l’est es decidien a creuar la frontera,. Per a la RDA, fundada al 1949, això representava una sagnia demogràfica que posava en perill el seu creixement i desenvolupament. Solució: un mur impenetrable. A les impotents protestes de Willy Brandt, llavors alcalde del Berlin occidental, se li afegiren posteriorment la indignació del canceller Adenauer i el llegendari discurs, amb una frase clau en alemany de J.F. Kennedy.



A Potsdamer Platz, a tocar de l’encara fresc ciment del nou mur el president dels EEUU i líder del “món lliure” s’adreçà als berlinesos: “Two thousand years ago the proudest boast was civis Romanus sum ( I am a Roman citizen). Today, in the world of freedom, the proudest boast is 'Ich bin ein Berliner'... All free men, wherever they may live, are citizens of Berlin, and, therefore, as a free man, I take pride in the words 'Ich bin ein Berliner!”. / Fa dos mil anys, el major orgull era dir “soc un ciutadà romà”... Tots els homes lliures, visquin on visquin, són ciutadans de Berlin, i, per això, com a home lliure, m’enorgulleixo de dir “Ich bin ein Berliner” (soc un berlinès) /.
Els intents de creuar el mur, per túnels excavats, llançant-se al riu, o de les formes més inimaginables, es cobrà 152 vides al llarg de gairebé tres dècades. Als berlinesos occidentals els hi estava permès l’entrada al sector oriental previ pagament d’una determinada quantitat de marcs, sempre benvinguts a la RDA. Però per als alemanys orientals, així com per a tots els habitants del bloc comunista, l’altre banda del teló d’acer era matèria de llibres, d’ones de ràdio, de pel•lícules i de l’imaginació. Aquesta prohibició de viatjar, juntament amb l’escadusser ventall de productes de consum, es recorda pels antics ciutadans de la RDA com a el més negatiu dels aspectes d’aquell règim.
Les torretes de vigia, les rases i el fred formigó apagat, la marca de la separació, es va esborrar de la presència de la ciutat. Tan sols queden alguns fragments aquí i allà; tota una atracció turística. Postals amb uns cubilets que contenen trossets de formigó del Mur per 4 €, estàtues humanes vestides de soldats americans o russos, el Check Charly Point on per unes hores el món aguantà la respiració davant la possibilitat d’una III Guerra Mundial, restes d’una ignomínia que aproximen a l’interessat al que va ser el teló d’acer. 20 anys després de la caiguda del mur, que quan es veu sembla poca cosa, una línia de dos franges de llambordes recorda aquella dolorosa separació. És el Mauer Weg (camí del mur). Entre fileres d’arbres, al llarg de carreteres que es perden en l’horitzó, penetrant en noves edificacions, entremig de descampats, zones que van perdre el seu valor immobiliari, al llarg del riu i del canal, seguint línies de metro, tallant cementiris, passejar de reflexió.



L’ÀLEX – LA TORRE DE TELECOMUNICACIONS

L’Àlex és com un d’aquells afilats pinacles que coronen els campanars de les esglésies de Brandenburg, però gegantí, isolat, autosuficient en si mateix. Aquella agulla es veu des de tot arreu, de metàl•lic reflex, agut, una gran pua tallant el cel. També en edificis civils com a les bessones torres “Frankfurter Tor” es troben aquestes formes en el més alt. Una freda agulla cònica entravessa una brillant esfera de coure, la simbòlica representació dels treballs de l’home a la terra i les seves aspiracions metafísiques. La torre dels senyals, una representació de l’Sputnik, un edifici funcional es convertí en un emblema de la socialista RDA, ara símbol d’aquesta ciutat sempre canviant.

Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com 


En els dies de vent impetuós aquest ovni levitant sobre Berlin es presenta minvant, empetitit, congelat. Quan toca pluja desfermada i un dens estrat de núvols tenalla a la ciutat la gegantina bola desapareix fins que tornen a obrir-se els cels. I quan hi ha un dia radiant l’Àlex brilla, reflectint en la seva macroesfera d’acer els rajos vitals. Així porta quatre dècades, acompanyant als berlinesos en els seus passejos, fent d’indicador del temps, mutant en les seves tonalitats i volum aparent, al llarg del dia, setmana rere setmana, canviant amb les estacions. El colós de Berlin té un cap que no para de girar i una antena sempiterna emetent intermitent.
“Alexander Fernsehe Turm” (torre de comunicacions) és el seu nom; per sobrenom Alex per la plaça sobre la que calçada s’aixeca. Ja als anys 50 amb el desplegament dels serveis televisius van començar a posar-se de moda les torres de telecomunicacions. Deu anys després d’una pionera torre a Stuttgart que feu escola, la capital de l’Alemanya comunista iniciava en total secretisme la construcció del seu repetidor. Transmetre la ideologia i valors comunistes a través de les ones per a contrarestar els programes de la televisió de l’Alemanya de l’oest era un deure urgent per a les autoritats de la RDA.
Passades quatre dècades des de la construcció d’aquella torre, aquesta encara s’erigeix com una fita de l’enginyeria. Un pal major de ciment armat constitueix l’espina dorsal entorn de la qual, a les altures s’acobla una gran bola, i sobre aquesta, coronant tot el conjunt una antena de franges blanques i vermelles. Per una construcció de 26.000 tones sembla mentida que els fonaments només s’endinsin de tres a sis metres. I és que gràcies a l’ampli diàmetre de la base (41 metres) i a la forma hiperbòlica d’aquesta s’assegura un bon assentament. Aquesta lleugera corba de la base dispara com una llançadora la mirada de l’espectador als aires, fins a topar amb una bola colossal.
El que en alemany s’anomena “Kugel” (bola) es una estructura d’acer de set pisos, recoberta amb una fina pell metàl•lica de color gris plata. Per al mirador es va escollir un dels pisos inferiors de l’esfera, possibilitant una vertiginosa visió descendent fins al peu mateix de la torre. En una hora en aquest mirador, hom dona una volta de 360 graus. El motor que genera la rotació de la gegantina esfera es troba a la base de la torre, traient pes així a la bola que es troba a les altures. Un eix connectat a aquest motor transmet el moviment al llarg del pal major com si de la medul•la es tractés. De lluny i de prop, per a locals i estrangers, a ningú deixa indiferent aquesta gegantina construcció entre gràcil i contundent.



Tants com dies de l’any, 365 metres mesurava la torre fins que una recent reparació l’elevà tres metres més. Aquesta magnànima altura a ningú pot deixar indiferent. Però quelcom més subtil té part de la culpa del magnetisme que genera la torre. El simbolisme inherent a l’esfera i el relleu a base de piramidetes de la pell que embolcalla la bola captiva i irradia alhora. És divina la proporció de la peça en el seu conjunt, sota la secció àuria: quan entre el total i el segment major hi ha la mateixa relació que entre el segment major i el segment menor; és a dir, si el tot és al segment major igual que el major és al segment menor.

Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com 


Deien els dirigents de l’època que la torre construïda entre 1965 i 1969 era monolíticament segura com el partit, comunista. (És bó recordar que altres partits com el liberal demòcrata i el dels camperols també tenien un espai, tot i que reduït, en l’entramat institucional de l’extint Estat comunista). Poca gràcia va fer al Berlin occidental veure com els plantificaven aquell gegant de formigó i acer. Patien també per la seguretat del tràfic aeri. La construcció de la torre es va portar a terme amb gran secretisme i això fa que avui en dia encara sigui difícil atribuir-li una autoria clara. Hermann Henselmann, Fritz Dieter, Günter Franck, Gerhard Kosel i altres arquitectes i enginyers participaren global o parcialment en l’obra.
A Berlin encara es poden veure moltes xemeneies centenàries. A tota l’Alemanya de l’Est la indústria tèrmica basada en la combustió del carbó va desenvolupar encara més aquesta tradició constructiva. L’Àlex ne’s filla, del “savoir fair” en aquest camp. Però paradoxalment, contradient la pretesa autosuficiència de la societat comunista, la participació d’empreses de l’altra banda del teló d’acer es va fer necessària per completar el magne projecte de la torre de comunicacions. Molts dels components i empreses que feren realitat l’orgull del Berlin comunista eren del bloc capitalista. L’acer venia de la RFA. Les finestres tèrmiques es van demanar a Bèlgica. La tecnologia dels ascensors i de l’aire condicionat la va proveir una firma sueca.
L’elecció de l’emplaçament, a Alexander Platz, a tocar dels barris de l’oest, va ser una forma d’importunar a la població de l’altra banda de Berlin. Per les seves dimensions, la torre era i és difícil d’obviar i venia a materialitzar la potència de la societat comunista. Malauradament, la torre i els edificis adjacents que la precediren i la seguiren s’emportaren per endavant un barri medieval. Un seguit de reeixides construccions marcades per l’estil internacional configuraren una nova imatge per al centre de Berlin. Sempre bulliciosa, plena de gent que va i ve, centre de reunió de borratxos i punkis, l’àrea d’Alexander Platz és un compendi de modernitat arquitectònica.
La gran estació de metro i tren de principis del segle XX, amb la seva
gran coberta d’acer, com si d’una desembocadura es tractés ens introdueix en un delta de formigó, acer, vidre i coure. Sorprèn assabentar-se que el centre comercial Berolinahaus i Alexanderhaus, d’aparença dels anys 70, data dels anys 30 i és obra de Peter Behrens. El desarrollisme comunista segellà el destí de la plaça aixecant un gratacels per a un hotel, un bloc d’oficines marcat per un gran mural de ceràmica, i un centre de congressos de gran transparència i cúpula de coure. Tot ve a representar la força de la capitalitat, de l’economia. Malgrat la vàlua dels edificis en si, urbanísticament es va fer un descampat en que els edificis manen sobre un vianant que mai es farà seva la plaça.



Quan s’inaugurà la gran torre de telecomunicacions, el reflex dels rajos del sol sobre la bola metàl•lica dibuixà una creu. Cap dels dirigents polítics, arquitectes i enginyers que projectaren l’obra tingué en compte el capritxós comportament del sol i dels cels. Per a l’aconfessional règim comunista aquella creu resultava ben incòmode, així que s’afanyaren a donar un tractament a la pell metàl•lica de la bola. Però res, en alguns dies de sol radiant encara es veu la creu sobre Berlin, allà on el cel es troba amb la terra, el punt de convergència de passat, present i futur.

RECORDATORIS JUEUS

Inesperadament, al rovell de l’ou de la ciutat o en barris més perifèrics, en carrers principals així com en adjacents, és fàcil ensopegar-se amb uns molt especials petits monuments. Denkmal (moment per pensar) és com s’anomenen en alemany aquestes advertències edificades que a la majoria dels llocs presenten un caràcter decoratiu i voluminós.
Per recordar als més de 150.000 berlinesos jueus víctimes de la màquina de matar nazi es va optar per una tipologia de “recordatori” ben atípica, múltiple, fragmentada, modesta, a voltes imperceptible. En aquest cas cap figura ni arquitectura recorda a berlinesos i visitants el patiment i mort de la comunitat jueva que un dia va viure en aquesta ciutat. Són milers de plaques, marques al paviment del carrer, davant de les vivendes. Aquestes plaques a ran de terra a la nit passen desapercebudes, entre el mosaic regular de cubs d’ennegrida pedra gres. Però amb la llum del dia el brillant aram d’aquestes plaques de 15 cm. x 15 cm. és capaç de capturar l’atenció de qui té la costum de caminar mirant al terra. Un ha d’acotxar-se, apropar-se a aquest recordatori per llegir el contingut: “En aquesta casa va viure Daniel Rosenberg 32 anys, Anna Rosenberg 28 anys, deportats a Theresienstadt; en aquesta casa va viure David Oppenheim 40 anys, Maria Oppenheim 37, Julia Oppenheim 12 anys, deportats a Auschwitz…”
Dels 150.000 berlinesos jueus que vivien a la ciutat, acabada la guerra només apareixeran 3.000 per tornar a habitar les seves cases. Alguns supervivents tornaren dels camps de concentració, mentre que altres sortiren dels seus amagatalls. La col•laboració d’alguns valents conciutadans va fer possible salvar moltes vides. Herois anònims foren aquelles persones que van anteposar el deure moral, a la por de ser ajusticiats per amagar conciutadans no aris condemnats a l’extermini. A la Conferència de Wansee es va prendre una decisió fatídica, la solució final. Per a ordir aquell crim de lesa humanitat els jerarques nazis escolliren l’idíl•lic escenari d’un xalet a la vora del gran llac de Wannsee, flanquejat a l’entrada per dos alegres angelets. Però la vida en la Història acabà imposant-se a la mort. I gaudeixen els berlinesos seixanta anys després del seu bany. A la “platja” s’accedeix per un modern edifici pioner de l’arquitectura moderna, obra de Martin Wagner i Richard Hermisch.



Dels que s’oposaren activament als designis exterminadors del III Reich, els bons alemanys, es coneixen molts noms. Per tots ells i pels que han romàs en l’anonimat, recentment l’ajuntament els ha dedicat un monument en una habitació del Hackesche Markt, celebrat edifici d'estil “Jugendstile” (modernista). Difícil de trobar, una senzilla habitació d’una casa serveix per retre un homenatge a aquells valents que no volgueren perdre la seva humanitat. Atípiques són la majoria de les “instal•lacions” que ens serveixen per recordar aquell temps dolorós. La que es troba soterrada davant l’antiga biblioteca de la Universitat, on al 1933 els nazis cremaren els llibres que els desagradaven, passa gairebé desapercebuda.
El plany, la reflexió per les víctimes jueves, també té lloc en localitzacions més visibles obertes al carrer i en els mapes indicats. El “Holocaust Denkmal” és una gran obra que ocupa dues bones hectàrees. És quelcom a mig camí d’una intervenció urbanística, arquitectura i escultura. Centenars de monòlits de ciment de diferents dimensions, arrenglerats en extenses fileres, deixant uns estrets corredors, amb un sòl sinuós, envoltat d’una negror cendrosa, de mort, deixen gelat a qui s’endinsa en el mar de dolor, d’infortuni de la Shoa.
Una altra obra superlativa que s’aproxima a la sensació d’infortuni dels que van patir extermini es troba al Judische Museum. Es fa un recorregut des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat. L’època nazi ocupa bona part del contingut del museu, remarcable edifici obra de Daniel Libeskind. Dramàticament acoblat en un serè edifici barroc, la nova construcció presenta una planta en forma de llamp, amb múltiples façanes, una pell de zinc i titani, parets amb talls per on entra la llum. Sense manifestar-ho l’arquitectura a voltes pot tenir una forta càrrega simbòlica. A l’interior, de cop, resseguint els panells, pujant i baixant escales, un es troba en una sala de notable altura, en absoluta penombra, tan sols amb una escletxa, oprimit, entre parets de formigó, tancat, com en aquells trens de deportació, sense esperança, en l'infern buit d’un camp de concentració.
Tota la brillantor, la vitalitat, l’esperit emprenedor que caracteritzà a la comunitat jueva fins al primer quart del segle XX fou anorreat en pocs anys. Per a molts, l’últim viatge s’iniciava a la tranquil•la estació de Grünewald, un dels pulmons verds de la ciutat. L’andana 17 resta des del final de la guerra fora de servei, les vies perdent-se entre la frondosa vegetació. El viatge a l’infortuni de molts jueus berlinesos queda registrat en unes plaques de bronze: 10.7.1942 / 100 jueus / Berlin – Theresienstadt; 12.7.1942 / 200 jueus / Berlin – Theresienstadt; 13.7.1942 / 150 jueus / Berlin – Theresienstadt; 10.7.1942 / 100 jueus / Berlin – Theresienstadt; una llista interminable que arriba fins al març del 45 i suma més de 50.000 persones deportats a Theresienstadt, Riga y Lodz. Theresienstadt s’utilitzava en alguns casos com a camp de trànsit cap Autswitz. L’últim tren d’Auschwitz, pel•lícula del 2006, ens aproxima a aquest tràgic recorregut, des d’aquella estació de sortida de Grünewald, l’andana 17, fins a l’estació terminal.
El que es bastí durant segles, i a Berlin des que al 1671 l’elector Friederich Wilhlem I convidà a cinquanta famílies jueves expulsades de Viena, es perdé per sempre més en pocs anys. S’ha fet, i es fa des de la premsa, societat civil, població i institucions, un continu esforç d’homenatge. Res simbolitza millor l’esforç de restitució com la restauració de les sinagogues. Llueix com cap altre l’historicista sinagoga d’aires moriscos d’Oranienburguer Tor, amb la seva magnífica cúpula orientalista amb una encesa estrella de David.



Aquests centres religiosos i altres llocs de reunió són ara mes aviat façanes, projeccions de la vitalitat que es va viure fa un segle. Més turistes que no pas jueus freqüenten aquests indrets. El que va ser la comunitat jueva de Berlin ha perdurat a les empreses que van fundar: un diari molt popular a la ciutat; la paraula escrita de pensadors, dramaturgs, polítics. I en els cementiris jueus un testimoni mut, milers de noms, de sagues familiars, que sempre s’acaben en els anys 30, entre arbres i frondosa vegetació... la pau del poble escollit.


REUNIFICACIÓ-POSTMODERNISME & KASERNISME SUMPTUÓS.

Amb la caiguda del mur Berlin alliberà el seu potencial, començà a créixer i desenvolupar-se acceleradament. A nivell local la ciutat va doblar la seva superfície i els seus ciutadans durant els primers mesos van demostrar un notable entusiasme per conèixer l’altre part de la ciutat. Bonn deixava pas a l’enèsima capitalitat de Berlin. I es que aquesta ciutat ha estat capital de diferents entitats politiques: la Prússia sortida del motlle de Brandemburg, la gran Prússia, l’Alemanya de Bismarck, la República de Weimar, el III Reich i la RDA. Encara que es va trigar un anys en reassumir legalment la capitalitat, des de les primeres setmanes de la caiguda del mur ja es va començar a planejar el que seria la nova Berlin, capital d’uns dels Estats més poderosos del món. Part de la imatge que es té avui de Berlin és conseqüència d’aquell fet històric.

Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com 


Una ingent quantitat d’obra pública i privada es va portar a terme al llarg de la dècada dels 90. El resultat de tot allò és una interessant amalgama d’edificis de tots els estils i colors. Ordenant l’obra edilícia segons la seva funció destacaríem les ambaixades, els edificis corporatius i d’oficines, i els edificis governamentals alemanys. Despatxos d’arquitectes del món sencer presentaven regularment les seves propostes als concursos internacionals que s’anaven publicant. Recuperant la tradició de les primeres dècades del segle XX, en que Berlin va crear escola, la mateixa ciutat s’erigia ara en la meca dels arquitectes de tot el món.



El resultat global del que es va aixecar intensament entorn de 15 anys és una gran mosaic cubista sense un pla mestre, mancat d’una imatge global i una lògica urbanística. Cadascuna de les noves creacions sembla com autosuficient, menyspreant l’adaptació a l’entorn preestablert. Però això precisament és i ha estat Berlin. Ella és el paradigma de la diferència arquitectònica en la desunió urbanística. Àrees amb una imatge enterament postmoderna on cada edifici proclama un principi diferent, com a Postdamer Platz, avingudes amb edificis centenaris de totxana que han de fer lloc a pretensiosos masses d’extravagants formes, centenars de nous sers edilicis apareixeran en altres indrets de la ciutat, sota el principi de la reixa, passant més desapercebuts, edificis singulars híbrids on la moderna aplicació de vidre o de metall força una convivència entre nou i antic, difícils amors són tots ells a primera vista.
De totes les àrees que canviaren la seva fesomia destaca Postdamer Platz i el Regierung Viertel (barri governamental). El primer emplaçament és una acumulació de gratacels d’oficines que oscil•la entre masses impenetrables presentant batalla a transparències hiperlatives com el Sony Centre. Arquitectes de renom com Rafael Moneo, Arata Isosaki Richard Rogers o Renzo Piano van desembarcar amb les seus dissenys. D’entre aquestes creacions destaca la torre Debis de Renzo Piano. Com un joc de construcció infantil, diferents volums s’alcen uns sobre els altres, en desordenada harmonia. Disposat en un dels vèrtexs de l’àrea, la seva espigada torre anuncia a la distància el gran complex d’edificis de Postdamer Platz. Travessat per buits i transparències, l’edifici és com una invitació a endinsar-se al modern barri de negocis. Recobert en la major part de la seva superfície per planxes de terracota, l’aspecte general comunica amb la tradició local de la totxana.

Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com 


L’altre gran exemple de construcció massiva donant a llum nou patrimoni arquitectònic i urbanístic és el “Regierungs Viertel”. Un conjunt d’edificis de notable magnitud, lligats per jardins, lleugers ponts que salven i posen en valor el riu, s’estenen al llarg de més d’un quilòmetre conformant un homogeni conjunt. Finançat amb diners públics, pivotant sobre el concorregut Reichstag de Paul Wallot (1892) i Norman Foster (1999), els edificis del Regierungsviertel alberguen la Cancelleria, oficines per als ministres, diputats, funcionaris, una biblioteca , restaurants, cafeteries i un jardí d’infància per als fills dels qui allà treballen. El govern de la nova Alemanya, que reunificada superava després de mig segle els traumes de la II Guerra Mundial, volia transmetre la imatge d’un Estat transparent, obert i modern, honest i sincer. Mancat de decoració alguna, llevat d’una escultura de Chillida i d’alguna que altra àliga, l’aspecte general de tot el conjunt és com el d’una gegantina prestatgeria blanca tombada al terra. Grans parets de carrega de formigó, pilars nus que suporten extenses cobertes d’una peça, tancaments en vidre per convidar a la llum solar, alts i llargs patis, estructura vista d’un blanc virginal, comunicació entre els edificis i el seu espai circumdant com el lligam que es pretén hi hagi entre polítics i ciutadania.
Postdamer Platz i el Regierung Viertel són els millors exemples de visibilitat i gran concentració constructiva. Però igualment al llarg de la ciutat, sobretot al barri comercial, turístic i d’oficines de Mitte, és troben centenars de notables edificis singulars. Hi han dos que destaquen pel seu caràcter reservat i explosiu a l’hora. A tocar de la porta de Brandemburg, en el que és la seu d’un banc, abrigat per una sòlida façana pètria, mostrant una retícula a joc amb l’aspecte general de la plaça, esclata una sorprenent forma amorfa omplint el gran pati interior de l’edifici. Obra de Frank Ghery (acusat per molts arquitectes de fer una arquitectura de Micky Mouse) el contrast entre la convencional façana i l’espai interior a ningú deixarà indiferent.



En el barri de Dahlen, implantat dins del complex sistema de pavellons que configura la Freie Universität, és troba una altra d’aquestes obres d’autor. Com si es tractes d’un ovni que hagués aterrat enmig d’un pati, la biblioteca de filologia apareix futurista, viva, acollidora. Amagat entre el notable conjunt Estructuralista de la Freie Universtität, la biblioteca de sir Norman Foster té forma de cervell, de mig meló, de pilota de rugbi encastada a la gespa en posició horitzontal. El seu interior diàfan es presenta lleuger gràcies als materials emprats; i blanc com una fulla de paper amb una recepció de gran lluminositat i racons més ombrívols per als que busquin concentració en l’estudi. Escriptoris continus, sinuosos com els banc del park Güell, vestíbuls amb sofàs, quatre plantes, un gran atri, les prestatgeries plenes de llibres complint funcions decoratives, tot sota una ferma coberta d’un entramat metàl•lic, estovat per taronges plaques translúcides. Sembla que de la mateixa manera que un dia va aterrar hagi d’enlairar-se en qualsevol moment, aquest ovni del sabers.
L’altre dels grans impulsos constructius va venir de la mà de desenes d’Estats de tot el món, tot renovant, canviant d’emplaçament, construint noves ambaixades per a representar-se a la nova Alemanya. En aquests particulars edificis la voluntat simbòlico-decorativa juga un gran paper. Es tracta que una forma, un color, un material pugui representar les essències d’un país. També la planta, la textura de l’edifici cerca expressar a través del llenguatge arquitectònic uns valors fonamentals. Una terra, una gent, es presenta en societat internacional a través d’una ambaixada; difícil tasca. Un bon tomb per un dels vessants de l’immens park de Tiergarten ofereix un bon ventall dels estils i dels recursos representatius emprats per la comunitat internacional. Fixem-nos per exemple en les ambaixades reunides d’Escandinàvia. Presenten un tancament exterior a base de planxes de fusta, amb un jardí posterior, que ens transporta als virginals boscos del nord.



OBLIDATS

Els anys 90 van veure brotar una multitud de noves construccions alhora que condemnaven a l’oblit tantes d’altres. Tallers d’obres ferroviàries vora a les estacions del metro, complexos clínics, parcs d’atraccions, antigues casernes, el que foren edificis governamentals, en tots ells imperen els grafitis, les formes agressives dels vidres trencats, la vegetació selvàtica que creix sense fre, un aire de tristesa. Berlin és ric en racons de l’oblit, indrets d’inacabables hectàrees, de paratges urbans desaprofitats esperant una nova oportunitat. Als fantasmes edilicis encara en peu del III Reich s’afegeixen les vies mortes conseqüència de la separació de la ciutat durant la Guerra Freda, i des de fa 20 anys el que el nou Estat va descartar de l’herència comunista.

Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com 


Tan sols els corbs semblen estar a gust en aquests panteons de la història local. Corvus cornix és l’espècie d’au més freqüent en aquestes latituds. Aquest corb té la particularitat que torna el tradicional color negre brillant dels corbs al que estem acostumat, per un gris mat combinat amb un negre apagat. Discret, taciturn, camina solitari aquest ocell per prats i jardins urbans. En bandades a les altures de les copes dels arbres i les metàl•liques grues, entonen els corbs els seus cants trencats. Són a l’hivern, posats sobre els punxeguts vèrtexs dels teulats, a les xemeneies, al capdamunt de les agulles de les esglésies, un senyal de l’esperit de Brandemburg.
Trenquen amb la quieta monotonia del verd, quan passegen per la gespa, aquests senyors vestits de gris. Toleren als pardals, i se’ls veu en ocasions plegats, a certa distància uns dels altres inspeccionant la terra sempre humida. Pardals molt abundants arreu de la ciutat, per a un estranger es presenten molt descarats. És curiós com pot variar el comportament d’un mateix animal entre una ciutat i una altra. Atrevits pardals de Berlin, a la taula et venen quan estàs menjant a la terrassa d’un bar. I mentre els corbs s’erigeixen com a reis, una minoria concentrada a Alexander Platz són els coloms.
A tots aquests animalots els veuràs abeurar en uns curiosos sortidors de metall. Passejant per qualsevol barri, des dels més històrics amb façanes de l’època de la “grunderzeit” fins als barris més moderns del “desarrollisme” comunista, hom es troba inesperadament a la vorera amb un estrafolari mobiliari urbà. Quatre elements configuren aquests sortidors des d’on en la majoria d’ocasions raja aigua no potable: tronc d’uns dos metres, palanca de bombeig, boca i safata de pedra al terra. Aquest últim element es converteix en un perfecte pèlag on s’estanca l’aigua i on les aus sacien la seva set. Si no fos per les aus i pels turistes, podríem afirmar que aquests sortidors no serveixen per res. Són fonts i alhora espill d’història de l’art i del disseny, amb línees austeres i industrials dels anys 60 i 70, amb mostres de rococó, manierisme, amb la fauna més variada i ferotge com pelicans, peixos i dragons.



METRÒPOLIS?

Una torre d’oficines, la primera que es bastí a Berlin, per al fabricant de locomotores Borsig (a la parada de metro Borsigwerk) i la seu de la editorial Ullstein (també amb parada de metro del mateix nom) són dels millors exemples d’arquitectura Expressionista amb que compta la ciutat. Inquietants masses d’angles aguts, de totxana rigorosa, només trencada per carreus aquí i allà i marcs de pedra a les finestres, aquests edificis tenen un aire de fortalesa agressiva. Aquesta tendència arquitectònica de curta vida va ser la resposta a la catarsis de la fi de la I Guerra Mundial i dels somnis de renovació social dels anys 20. Tot una rara avis en la història de l’arquitectura, aquest estil adoptà de l’expressionisme pictòric les formes triangulars. Alliberadora de formes, la nova arquitectura es nodrí igualment de l’abstracció inaugurada per Kandinsky.



Amb una innocent i utòpica voluntat de trencar amb el passat, l’arquitecte expressionista volia canviar la societat transformant el paisatge urbà. Sincers amb la societat a la que pertanyien, arquitectes com Bruno Taut i Hans Poelzig mai defugiren del gest distorsionat, de la tensió d’edificis inestables visualment, fragmentats, com un espill de la divisió social que vivia la República de Weimar. Gòtic quan es vesteix de totxana, de difícil però irresistible bellesa, l’expressionisme també flirtejà amb el futurisme i el constructivisme. Perfecte exemple d’això, i de les il•lusions truncades d’una generació que va creure que el progrés i la justícia acabarien amb el militarisme, és la Torre Einstein a Potsdam d’Erich Mendelsohn.
La voluntat de crear una obra d’art en la seva totalitat, més enllà de l’ornament de les parts, va guiar als arquitectes d’aquella època. Pel•lícules com el Doctor Mabuse o el Gabinet del Doctor Caligari ens transporten als impossibles interiors expressionistes, de gent caminant entre miralls enganyosos per senderes tortuoses. Fou un temps d’atreviment propi de la joventut dels seus creadors i de l’Alemanya d’entreguerres, abans de sistematitzar, mecanitzar, racionalitzar les formes, abans de perdre la innocència. Sembla mentida, però la Nova Objectivitat i l’escola Bauhaus s’engendrà amb la llavor de l’Expressionisme.
L’Expressionisme va ser la culminació al llarg dels bojos anys 20 d’un Berlin que creà una urbs de caràcter metropolità. Una intensa vida comercial, una població en constant moviment al ritme dels transports públics, una gent àvida de noves sensacions, consumidora de nous productes de lleure, forjadora de noves formes culturals, una ciutat provocadora en les seves creacions que s’omplia d’europeus i artistes de tots els continents, tot anorreat amb l’enèsima Reacció. El nazisme i els desastres de la Guerra acabaren amb aquell miratge de Metròpolis.
En l’actualitat Berlin és quelcom ben lluny del que s’entén per una metròpolis. Hi ha però quelcom que sí apropa aquesta ciutat al concepte que tenim d’un ens urbà global: el seu esperit cosmopolita. Malgrat haver estat Berlin capital regional (Brandemburg) i d’Alemanya, el caràcter de la ciutat apunta més enllà del provincialisme o el nacionalisme. Sembla com si els berlinesos defugissin del rol que se’ls atorga de ser els representants d’Alemanya. L’al•lèrgia que produeix el patriotisme després de l’experiència nazi, el ser una ciutat de culte a on s’instal•len molts estrangers, fa de Berlin una ciutat global. Evitant Berlin una identitat massa alemanya ha acabat representant el millor d’Europa, la que està per venir.
El judici que en els nostres dies fem de Berlin ve condicionat pel seu passat. Com un sediment, l’esperit bulliciós d’aquella ciutat volcànica dels anys 20, creativa i revolucionària, roman fins als nostres dies. Però malgrat la globalització i la recuperació demogràfica de Berlin, aquesta sembla ara més tranquil•la. Com la freda calma dels prats i boscos de Brandemburg, els habitants de la Berlin contemporània tenen quelcom d’introspecció. Oberta és la ciutat en els seus carrers, donant al vianant quan camina o es trasllada en bicicleta una íntima sensació de llibertat espacial. Fugint de daltabaixos com la seva geografia, el berlinès és un ser seré que apaivaga l’stress de la ciutat en el sedant blanc de la neu hivernal. Sempre hi ha un gran parc o un immens bosc on assentar-se en companyia o sol per una saludable cervesa acompanyat, per reflexionar, obrint-se al cel. La ciutat oberta sempre neta pels potents vents i la gran artèria fluvial que és l’Spree aconsegueix fer de l’atur una virtut. Com la cultura és més assequible que altres bens de consum, el temps lliure dels empleats a mitja jornada (que són la majoria) resulta molt profitós.
Ja lluny queda aquell fred hivern del 46, en que una població sense carbó per les penúries de la postguerra començà a talar els arbres del parc-bosc de Tiergarten. Sempre enginyosos els berlinesos continuen transformant la seva ciutat, les formes familiars i convivencials. Les estretors dels recursos econòmics mai seran un obstacle per a ells, ans un al•licient per donar a llum la millor i més original de les solucions, producte de la solidaritat i la participació. Farcida de futur i il•lusió com les Wurst (salsitxes) alemanyes està aquesta capital. Saborosos i picants com els kebabs dels nombrosos turcs evolucionen els barris. Artistes, estudiants, aventureres de la rica llengua alemanya i viatgers de tota condició fan tolerant, inquiet i vital aquest bressol multicultural.



Fer i deixar fer és el credo d’aquesta metròpolis tan seva. La ciutat oberta, sense pressa, és tova com la sorra del seu subsòl, dura com el ferro que l'ha fet créixer. Pertany a la Història, la capital de la Brandenburg medieval, de la Prússia puixant, de l’Imperi, d’aquella república d’entreguerres amb massa enemics, del vergonyós III Reich. Capital d’honor de la RFA, magna joia d’un país comunista encara viu en el record, regenerat centre moral dels alemanys inquiets, refugi del bohemi, s’està allà on la memòria mai serà vençuda.

Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com 



ÍNDEX

• Introducció.................................................................................................1
• El ritme de la vida (bicicletes & metro)....................................................................5
• Les estacions de l’any...............................................................................9
• Kunstropolis............................................................................................11
• Agulles, aires gòtics................................................................................36
• Barroquisme prussià...............................................................................40
• Grunderzeit, la cara dels barris...............................................................48
• Nova Objectivitat / Els clàssics moderns................................................53
• Arquitectura nazi.....................................................................................60
• Monuments soviètics...............................................................................66
• Stalinisme................................................................................................69
• Der Mauer, el mur inexistent...................................................................73
• L’Àlex – La torre de telecomunicacions..................................................77
• Recordatòris jueus..................................................................................82
• Reunificació, Postmodernisme & Kasernisme sumptuós........................86
• Oblidats...................................................................................................91
• Metròlpolis?.............................................................................................93


Encarregui edició impresa HangingBook a: contact@thehangingbook.com o consulti a www.thehangingbook.com 


No hay comentarios:

Publicar un comentario